17/1/10

Una història escarlata

Coneixes aquella sensació tan agradable dels matins, quan t'entra la mandra i estires tot el cos per descomprimir totes les articulacions i fas un gran badall que et deixa plaentment relaxat? (Evidentment parlo dels dies en què et lleves pensant que no tens res a fer, que no has d'anar a l'escola, que no hi ha cap pressa per sortir de sota la calidesa dels llençols).
Aquest matí m'he llevat i no he pogut badallar. De sobte m'he començat a marejar del mal que em feia el fil que em cus la boca. M'ha començat a sortir sang per tots els forats per on algú que desconec m'ha perforat amb una agulla aquesta nit. Quan he estat capaç de parar de plorar del mal i de l'angoixa que em produia la situació, que m'ha costat ben bé mitja hora, m'he pogut mirar al mirall per veure, horroritzada, que tenia els llavis destroçats. Estava sola a casa, així que no tenia ningú per ajudar-me a arreglar aquell desastre que, encara ara, em desfigura la cara. L'únic que volia fer era cridar, però sabia que si provava d'obrir la boca moriria del mal i els llavis rebentarien i em quedaria la cara fastigosament nafrada.
Aleshores ha sonat el mòbil. El Marc em trucava perquè havíem de fer feina de literatura, però jo no podia parlar. He penjat i li he escrit un missatge. Necessitava que algú em vingués a ajudar, no em veia capaç de sortir al carrer per anar a urgències tota sola. Just quan l'anava a enviar se m'ha apagat el mòbil. No em quedava bateria! He intentat maleir la tecnologia mundial i la mare que la va parir, i l'únic que he aconseguit ha estat perdre altre cop un munt de sang que queia a raig a terra tacant tota la roba del més brillant escarlata. Amb el primer que he trobat per casa m'he tapat la boca i he sortit corrents cap a l'hospital. M'han atès de seguida, intentant fingir calma, però he vist clarament l'horror que han sentit en veure'm la cara estripada; era gairebé la mateixa expressió que havia vist hores abans al mirall.
No m'allargaré gaire més. Els metges m'han dit que no em podien descosir la boca. Al contrari, m'han hagut de cosir tota la carn que penjava per intentar reconstruir els llavis. He de dir que aleshores ja m'havien punxat una bona quantitat de calmants que al cap de cinc minuts m'han fet quedar adormida. Com que no podré menjar fins que puguin descosir-me la boca m'han endollat un tub que em subministra aliments, i com a conseqüència m'hauré de quedar a l'hospital uns quants dies.
Ara ja ho deixo, que ve l'imbècil del psicòleg que es pensa que em podrà calmar l'immensa por que m'està matant per dins.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

When I die, fuck it, I wanna go to hell!!!!!

molt be carina molan molt esls teus textos ja ho saps que m'agraden!!

cuida't
un peto

PD: soc el perez

Àlex Gállego Casals ha dit...

Solo puedo decirte no sin esfuerzo,
que, ahora, ya solo espero
impaciente, tu nueva alternativa
en que tu boca ya no este zurcida.
Sino preparada para contar un nuevo cuento con el que hacer relajar mi lamento

elnoidelbarret ha dit...

molt ben escrit, m'ha agradat, realment hi ha un punt on es crea com velocitat, escrius bé.

Paula ha dit...

M'ha agradat molt Carina. Jo hi faré la meva interpretació Paula. Nafrada és tant Tirant, mola xd

Anna ha dit...

Que bèstia és, m'agrada ^^
És possible que tinguis una versió antiga de l'artisteer, només la 2.3 et deixa penjar a blogger, crec. Aquí explica com es fa: http://shadowsdarkside.blogspot.com/2010/01/darkside-20.html
La veritat és que jo ho vaig fer amb una versió antiga i m'ho va pujar en shad a blogger v.v M'alegro que t'agradi, ja tinc ganes de veure el teu nou disseny!
Petons!