Amor, és dolç de callar, i no sofrir
de cap ingenu pensament en mi
que s’aturi sobtat i miri enrera
amb un mig riure i un mig plor, com si
un infant es perdia en una festa austera.
Mira’m als ulls, que tot en mi és teu;
fins els records que són darrera el lleu
horitzó de la nostra coneixença
fonen llur lívida claror de neu,
Amor, amb l’alta llum que en els teus ulls comença.
Dóna’m la mà, que entre el cos i la fe
l’acord és ara en mi suau i ple;
com si l’amor fos immortal, i l’hora
que fuig, un cercle i, al centre, el voler
retenint per igual els somnis de la vora.
