Budino di riso

Un dia més a la terra de la calor insoportable! Però un bon dia. M'he llevat, m'he dutxat, he esmorzat i he anat cap a l'institut. L'instituto è in via Martelli 4, in centro, e dopo il Duomo. Mi piace. È come un piccolo palazzo. (Avui he après moltes coses també, com podeu veure). Després de les classes, a les 16h, he sortit i he tornat cap a casa. Feia molta calor, però tot i així em venia de gust sortir a fer un giro pel meu quartiere. He baixat de l'autobus (recordeu la pronúncia d'ahir!!) 11, però de veritat que feia massa calor, era terrible. Així que l'únic que he fet ha estat anar a un fornet que hi ha aprop de casa, el vaig veure l'altre dia quan em vaig passar de parada, i he pensat que podria anar-hi a comprar alguna coseta per berenar. Quan he entrat... Oh! Oh! Fantàstic! La meva perdició... Ple de pastes i pastetes, dolces i salades, super bufones, tot ben posades, i de veritat, fetes de veritat, i no comprades congelades i escalfades en un fornet cutre, com tot el que es ven als forns de Barcelona últimament. Dolços de veritat. Al cap d'una estona (poca estona, suficient com per ensalivar bé la boca i sentir-me gos) ha sortit un senyor més aviat tirant cap a vellet, molto gentile, que m'ha demanat què volia. Ho he de dir: he aconseguit entendre'm prou bé amb ell com per prendre una decisió molt encertada. He acabat comprant un postre dolç típic de la Toscana. Eh, de veritat, aquesta gent és fantàstica! Ho saben fer tot i més bo que ningú! D'aquí ve el títol del post d'avui: Budino di riso és el nom del petit pastisset deliciós que m'he menjat. Era una cassoleta de pasta tipus galeta plena d'arròs i crema, com les de la foto, però de veritat que tenia un gust perfecte. Els italians saben cuinar i menjar, és un fet.

Després de parlar una mica amb aquell senyor tan agradable hem sortit, jo i el meu budino di riso, al carrer per tornar finalment a casa. He decidit que baixaria a passejar més tard, quan no fes tant sol, i m'he posat a fer el gos una bona estona. Crec que eren les 19h quan he sortit al carrer. Feia calor, però era suportable. M'he endut una llibreta petita i un boli, per si havia d'apuntar qualche cosa, i m'he posat a caminar per la carretera que passa per sobre de casa meva. Increible, un cop més. Fabulós! El barri està envoltat de camps, els típics camps de la Toscana, repartits de manera molt burgesa (terrenys immensos per cada una de les vil·les, també immenses, i les portes de ferro amb plantes que pugen pels barrots, fulles seques, algun color vermellós de tant en tant...). És fantàstic veure-ho en directe, impressionant.

La qüestió és que estava passejant per la carretera des d'on es veuen els camps i m'ha entrat la curiositat de saber qui té tants diners com per viure en un lloc tan bucòlic i de pel·lícula. Hi havia una signiora passejant il suo cane per allà dopo, i li he anat a preguntar si sabia alguna cosa. Ha resultat que no en sabia res, però a partir d'aquí potser m'he passat 30 minuts o més amb ella. M'ha portat a passejar pel barri, m'ha explicat uns quants llocs on he d'anar, com a Fiesole (es pronuncia accentuant la "e", perquè si dius fiesóle, almenys a mi, sona com fesolets, i és estrany...). Hi he d'anar, es veu que és un lloc preciós, amb restes arquitectòniques etrusques, d'abans que els romans apareguessin a la història, i que des d'allà es pot veure tota la città de Firenze. I m'ha comentat que hi passa airet fresquet! No m'ho puc perdre! També m'ha acompanyat al parc del ventaglio (ventaglio és un ventall, com es pot endevinar fàcilment). El tanquen al vespre, és un parc amb vigilants i tota la pesca, però es veu que és preciós, i que dalt de tot hi ha un petit llac. Hem anat fins la porta i hem mirat els horaris. Si no demà, el dissabte hi aniré una estona. Dopo, per tornar cap a casa, hem donat una volteta més pel quartiere. És molt bonic, de veritat. Tot són blocs de màxim tres pisos, però com de poble, com casetes i torretes amb les parets de pedra i els porticons de les finestres pintats de blau o de verd. Tot és de pel·lícula ambientada a la Toscana, però sense ser una pel·lícula.

Amb tot, hem estat la mitja hora parlant en italià. Era una signiora molt intel·ligent, m'ha explicat moltes coses, i s'ha interessat molt per tot el que li he explicat (crec que he parlat força bé, modèstia apart). Finalment, la Vanda, que així es deia, m'ha dit que ha estat un plaer conèixer-me :) Era una dona molt maca. Ci vediamo!, li he dit. Ci vediamo qualche giorni.

Una curiositat (que no és que em sorprengui, però sempre és agradable...): Molta gent, quan dic que sóc de Barcelona, em comenta que hi ha estat, i que és una ciutat preciosa. Mi riempie di orgoglio e soddisfazione!

Gli autobus

Primer de tot, un aclariment: Visc a casa de la Marisa, que és una dona que deu rondar els 70, i la seva filla, Elisabetta, que deu tenir-ne uns 40, suposo... Tot i que sóc molt dolenta posant edat a la gent, i no és de bona educació preguntar-ho... Pel que he entès totes dues són divorciades (o, si més no, separades...). Devien ser molt cretins els homes, de vegades la genètica fa que la gent d'una mateixa família tendeixi a ajuntar-se amb gent poc convenient, perquè són totes dues molt maques, precioses. A Elisabetta la veig més aviat poc, només al matí, que es lleva i em desitja una "buona giornatta", ja ho vaig comentar això. Amb la Marisa hi passo tota l'estona de sopar. Parlem, cada dia més (cada dia puc parlar una mica més...), i em tracta molt bé, i cuina molt, molt bé! Oggio abbiamo parlato de política, i de la crisi. Li he preguntat sobre el Monti i el Berlusconi, i m'han satisfet les respostes. Ara fa una estona li he demanat que abans que torni a Barcelona vull que m'escrigui unes quantes de les receptes que prepara, perquè són genials. Molta pasta, mà ogni giorno amb una salsa diferent! I l'altre dia Elisabetta va preparar uns dolci suuuper bons, i també li demanaré la recepta. Tornaré grassoneta però tothom voldrà quedar amb mi per dinar!! 

I bé... Avui no cal que us expliqui que he anat a classe, que he après moltes coses i bla, bla, bla... Ja ho sabeu i, si no, amb un parell de línies ja us ho he dit. (És ben cert eh, m'ho estic passant molt bé i estic aprenent molt.) Oggi volia explicar-vos un parell de coses que fa dies (des que sóc aquí) que em ronden pel cap però que no escric... La primera, molt important, és una cosa que afecta greument la meva salut. Tampoc vull que us preocupeu, segueixo viva, de moment... Però com em segueixin picant els mosquits (aquests animals immensos que volen per la meva camera, de veritat, que són enormes!) no acabaré bé. És un tema seriós! Pot no semblar-ho, però ho és. Començo a semblar una picada gegant (del tipus: hola, tinc al·lèrgia a mi mateixa).

L'altre tema, també una mica relacionat amb la meva salut, no tant directament, però una mica, és l'autobus (en italià es pronuncia: àutobus, ho dic per anar afegint alguna novetat al text i que realment us penseu que estic aprenent). L'autobus fiorentino è pura merda! A Barcelona tenim dos tipus d'autobus (dels que jo utilitzo, ja sé que n'hi ha més tipus!): els primers són els vermells, realment còmodes i bonics (quan no estan plens de vellets i cotxets). Són molt estables i, si no topes amb un conductor mig boig, pots pràcticament fer el trajecte sense agafar-te enlloc. E dopo tenim el nitbus. Un tipus de vehicle miracoloso i alhora pericoloso. Miraculós (em sona lletja aquesta paraula en català, però google diu que s'escriu així...) perquè et torna a casa en les teves millors i pitjors nits. Quan vas bé et deixa bé a casa. Quan vas malament et deixa a casa sense tu saber com. Però sempre et deixa a casa. Perillós (i aquí ve la part important) perquè és el tipus d'autobus més inestable de tota Barcelona! Els conductors estan com les cabres, condueixen com si anessin enxufats, els seients són incòmodes, de plàstic, durs, i per algun motiu estrany tot el vehicle bota, va saltant pels carrers i fa que la gent que hi ha dins (sobretot si és gent demacrada) es mogui d'una banda a l'altra sense control. No pots fer-hi res, ni tan sols si t'agafes a les barres estàs salvat! Però és el nitbus i, com he dit, és alhora miracoloso. Problema: a Firenze, els autobusos normals (els que haurien de ser còmodes, bonics i estables) són del tipus nitbus (però de color taronja, que crec que és encara pitjor). Un desastre. Avui fins i tot he pensat que podria anar a parlar amb el director de la companyia ATAF per recomanar-li que vagi de visita a Barcelona i pensi, seriosament, en renovar els seus vehicles.

Ara, potser són cutres, però els viatges surten molt més bé de preu que a Barcelona.

Per cert, oggi molta gent m'ha dit que els meus pantalons bombatxos estripats i recosits amb imperdibles són bonics!! Mi piace molto Italia!!!

Buona giornata

Oggi ha estat un bon dia. El sol ja no ha estat tant intens com els dos dies passats, així que, ja d'entrada, tot ha estat més fàcil. He tornat a arribar tard a classe, però només 10 minuts, i no ha estat perquè m'hagi equivocat de parada ni res, perquè he agafat l'autobus que tocava. Primera satisfacció del dia.

La classe ha estat interessant, menys pesada que ahir, i he après força coses. Aquesta ha estat la segona satisfacció del dia. La tercera ha estat quan hem sortit, a les 13h, i hem anat gairebé totes les noies de la classe a dinar juntes a la Piazza della Repubblica. Jo no tenia molt temps, perquè tornava a tenir classe a la tarda, així que he hagut de menjar força ràpid. He arribar tard una altra vegada, però ha valgut la pena començar a conèixer les persones amb qui compartiré un mes sencer de la meva vida. Som totes de llocs diferents, i per arreglar-ho parlem en anglès entre nosaltres... Espero que quan acabi el mes poguem mantenir una conversa digna en italià, que seria la idea...! La qüestió és que totes són molt maques, molt bona gent, igual que el professor que m'ha tocat a la tarda. Crec que l'Antonello és del meu tipus de professor. S'ha après els nostres noms de seguida (clar que som menys que a la classe del matí), té paciència, però ens fot canya, ens fa parlar, encara que no en sapiguem. M'agrada molt. I he après moltes coses en només dues hores, així que suposo que serà dels bons. Ja ho aniré veient. Una alegria més. I, per arrodonir-ho, una sorpresa! L'únic noi que tenim a la classe de matí, l'Andi, parla! Pobret, es deu sentir intimidat envoltat de tantes noies, i més tenint en compte que té 16 anys, i la mitjana d'edat de la resta és força més alta. Però és un noi bastant llest. És albanès, i ha vingut a estudiar italià perquè quan acabi l'institut voldrà venir a Itàlia a fer la carrera. Interessant.

I això ha estat tot! Ho he explicat molt ràpid perquè no tinc ganes de posar-hi molts detalls. Així ja queda prou bonic, i ha estat bonic, el dia. Més detallat només podria explicar què he après, però encara no en sé prou. Prometo esciure alguna frase en italià d'aquí uns dies. Oh! I demà tinc una hora reservada per tocar el piano a l'institut, després de la classe de la tarda. Si no hi ha molta gent que vulgui tocar, intentaré reservar sovint, avere si faig alguna cosa de profit apart de l'italià i d'omplir el bloc (i mirar series, però no sé si és massa profitós... Hi hauré de reflexionar...).

A proposito, mi manque un po'...

Ancora nel forno

És terrible! Però molt terrible! Quina calor tan inhumana i fastigosa, quin sol, i quina quantitat ínfima d'aire que passa pels carrers de Florència! Ventilador, no m'abandonis...

El primer dia de classe no ha començat massa bé... M'he llevat amb ànims, després d'unes quantes hores dormint força bé, tot i la calor. M'he dutxat, he esmorzat, he agafat les quatre coses que necessitava, i he sortit de casa després que l'Elisabetta em desitgés una buona giornata. Primer he pujat a la piazza Edison per comprar il biglietto, que m'ha costat 1,20€ a diferència dels 2€ que costa actualment el bitllet senzill a Barcelona. Després he anat cap a la fermatta dell'autobus, que està al mateix carrer on visc, a mig minut a peu. Podia agafar o bé l'11 o bé el 17. Just quan estava arribant a la parada he sentit que s'apropava un autobus, m'he girat per mirar i he vist que era el 17! He corregut una mica (no gaire, no em queixaré) i he pujat. He hagut de demanar ajuda per validat el bitllet, però he superat la prova. Al cap d'unes parades m'he adonat que la gent a Florència puja a l'autobus per la porta que li surt d'on pugui sortir una porta, i m'he sentit bastant més que estúpida per haver corregut per pujar per la porta de davant de tot, perquè la veritat és que pujant per la porta de darrere no em calia ni caminar dues passes... Però bé, de tot se n'aprèn, i ara ja sé que no cal pujar per davant! Igual que sé que les línies d'autobus de Florència no només tenen números, sinó que alguns tenen lletres, és a dir: 17A, 17B, per posar un exemple qualsevol... (?) Se suposava que havia d'estar entre 10 i 15 minuts a l'autobus abans d'arribar a piazza San Marco, i quan m'he adonat que ja portava massa estona i he preguntat m'han dit que baixés, que tornés enrere, que agafés el 17 cap a l'altra banda a l'estació... Ole tu, Carina! Enlloc de fer tot el que m'havien dit, però, he tret el mapa. Sabia que l'estació no estava massa lluny de l'institut, així que amb una mica d'ajuda, amb el sol començant a desfer-me, ja fent 10 minuts tard el primer dia de classe... he aconseguit arribar, molt acalorada i ofuscada, però viva al cap i a la fi. 

Quan he pujat al tercer pis del número 4 de la Via Martelli he pogut respirar tranquil·la (en part, gràcies al bano que aconseguia tirar-me una mica d'aire fresquet de tant en tant). Encara hi havia molta gent fent cua per entrar a secretaria i ser assignada a un grup. M'he posat al final de tot i he esperat pacientment fins que m'han posat a l'aula "D", al grup de principiants (que és el que em toca, vaja). Som uns 12, més o menys. Potser hauria de dir "unes" 12, perquè de nois només n'hi ha un, al cap i a la fi. Hi ha gent de tot el món (exagerant, és una manera de parlar...). Per exemple, una noia anglesa, una de francesa, una de Sevilla... però també una noia de Sao Paulo, unes germanes mexicanes i una altra noia de Melbourn! Està prou bé que hi hagi de tot. El problema és que surts de la classe i parles tant italià com xinès... (és a dir, anglès i castellà tota l'estona). Però està bé, era només el primer dia, no passa res de moment...

La classe ha estat avorrida, si he d'escollir només un adjectiu. El temari era molt fàcil, i la pobre professora no parava de repetir una vegada i una altra les mateixes frases, esperant que tot el grup (fins i tot les noies que es dedicaven a ignorar-la i parlar anglès entre elles) seguís les explicacions. He après coses, és clar, no faré veure que tinc un màster en italià perquè amb prou feines puc presentar-me; només dic que podria haver-les après en bastant menys de la meitat de temps. O bé que podria haver après el doble de coses... Però al cap i a la fi és només el primer dia, i estic convençuda que el tema s'anirà complicant (així que ja explicaré què he après quan tingui moltes coses apreses per explicar).

Al sortir de classe he sortit un cop més a les brases florentines. Sola i temerària, he anat a buscar un lloc per dinar, he menjat un tall de pizza i he begut aigua freda (només volia aigua, aigua, aigua...), i després he anat a fer un petit giro pels carrers de la vora (no volia perdre'm...). He rodejat l'immens Duomo, he vist algunes places més i he entrat a una llibreria amb dos objectius: comprar un llibre per llegir una mica en italià, d'aquests super senzills amb dibuixos i tot, i refrescar-me amb l'aire acondicionat de la botiga. He de dir, satisfeta, que he complert tots dos objectius.

Després d'algunes voltes més he tornat de l'institut, m'he assegut a la biblioteca i he començat a llegir els dos primers paràgrafs de "Giallo al Grand Hotel du Lac". No he avançat més perquè han entrat un parell de noies de la meva classe, i un parell de noies d'algun altre grup, i ens hem posat a parlar (en anglès) de les nostres vides. I això ha estat fins les 16h, que començava el tour guiat per Florència. Mala idea, perquè seguia fent una calor que matava. Bona idea, perquè he vist quatre cosetes de la ciutat, i fins i tot he aconseguit recordar la primera vegada que vaig ser a Florència ja fa anys (alguna plaça, il Ponte Vecchio...). Una hora i mitja més tard hem tornat cap a l'institut, i cadascú ja ha pogut tornar cap a casa seva per tancar un dia una mica caòtic. 

Aquest cop he agafat l'autobus correcte.

Firenze

Primer dia fora de casa. És la primera vegada que me'n vaig sola de viatge, sense conèixer ningú, ni amb prou feines l'idioma... I aquí estic. Menys nerviosa que no em pensava, amb ganes de moure'm, de fer coses, de conèixer la ciutat... Tinc una habitació molt gran, per mi sola! Comparat amb l'habitació que tinc a Barcelona això és el paradís!

Però quina calor, mare meva...! He sortit de Barcelona, on estava plovent i llampeguejant, i he arribat a Florència i ha estat com una bofetada en tota la cara. 37ºC!!!!! Mare meva! Tinc un ventiladoret sobre la taula de l'habitació que em salvarà fins que marxi aquesta calor infernal. Curiós: és de marca "CAT". Em sento com a casa..

He arribat a l'aeroport cap a les 16h. A l'avió hi feia molt fred. M'he hagut de posar un jersei i tot! (Sort que la Natalia m'havia dit que me'l portés...). Però, quan estàvem arribant, el capità de la tripulació ha comentat, com qui no vol la cosa, que estàvem a 37º... M'he tret el jersei corrents just quan hem aterrat. Quan he sortit de l'avió m'he volgut morir! M'he sentit com una pizza al forn, a 200º, ja començant a estar torradeta per les vores... Ens han ficat dins un autobús per portar-nos a 1 minut d'on ens havia deixat l'avió... Quin aeroport més petitó! Jo que tenia por de perdre'm per allà i no trobar la maleta... Doncs res de res, no m'han fet ni pensar, que les cintes de les maletes eren allà mateix. Al cap d'una estona d'esperar ha començat a donar voltes, i de seguida he vist la meva maleteta blava amb tres gomets grocs, aparentment molt innocent... però quan he anat a agafar-la casi em menjo un senyor canadenc! Cap problema. M'he recuperat de seguida, he agafat la maleta i he sortit al món exterior, un cop més dins les brases. I per trobar el taxi tampoc he hagut de fer cap esforç. Hi havia un cartellet taronja que deia "taxi". M'hi he apropat i, efectivament, hi havia taxis esperant-me. "Buona sera!" m'ha dit un taxista d'uns 25 anys. Ha obert el portaequipatges i m'ha ajudat a posar-hi les meves coses. Després ha pujat al seient del conductor i jo, en anglès (encara no sé per què en anglès..) li he demanat si podia seure al seient de davant, perquè volia veure la nova ciutat a primera fila. 23 euros més tard m'ha deixat a la Via Baldesi 24, la casa on viuré durant el proper mes. He fet una ullada ràpida al meu nou carrer. Li hauré de fer una foto, perquè m'ha semblat preciós, digne d'una novel·la de la Mercè Rodoreda. M'he apropat al timbre del número 24 i he trucat al pis on deia "Garofalo Rizzo" i algú m'ha obert la gran porta, antiga, si no recordo malament, de ferro forjat, envoltada de plantes. Davant meu hi tenia tres esglaons que portaven a una nova porta, aquest cop de fusta, que ja estava oberta. He entrat dins arrossegant la maleta, que cada vegada pesava més, i davant meu, baixant per les escales, ja hi tenia la Elisabetta, una dona esvelta, morena, bonica. M'ha dit que pugés fins el primer pis (arrossegant encara la maleta per un bon tram d'escales), i dalt hi havia la segona de les dones del pis. No sé si són germanes (no s'assemblen gaire...), amigues... No ho sé, ja els ho preguntaré com pugui a l'hora de sopar (que, per cert, ja deu estar a punt de ser l'hora...). La qüestió és que he entrat al pis, ple de catifes al terra, moltes catifes! I molts mobles de fusta antics. No he pogut mirar amb massa detall perquè estava intentant comunicar-me mig en català, mig en castellà, mig amb la patilla... Ja prestaré més atenció després. M'han obert la porta de la meva nova habitació i se m'ha escapat un "uau!" inevitable. És una habitació molt bonica, acollidora, gran, amb llum...! M'ha agradat molt. Després m'han ensenyat el bany: és una espècie de passadís estret amb el lavabo al fons. La dutxa queda just entrant a l'esquerra. I després m'han ensenyat la cuina, força bufona també. M'han donat aigua, perquè m'estava desfent (amb tot això encara feia molta, molta calor), i m'han deixat que m'anés a posar còmoda a l'habitació. He posat tota la roba dins l'immens armari que no tindré mai a Barcelona. He posat les coses d'escriure, llegir, ordinador... sobre la taula de fusta que queda al costat de l'armai (també de fusta), i el pijama sobre el coixí del llit. Mentrestant (tot i que ja m'havien advertit que tanqués la porta) ha entrat el gat blanc i grassonet que corria pel pis, s'ha amagat sota el llit i, quan m'ha vist prou distreta, ha saltat sobre el llit, on encara està, dormint com una marmoteta, suau.

Papallones a la panxa

De vegades em ve de gust veure't però no em ve de gust que em vingui de gust veure't,

perquè potser vol dir que m'agrades més del que estic disposada a acceptar...

Agafaria un caçapapallones i caçaria la meitat de papallones que volen dins la meva panxa.

Xoquen entre elles, contra les parets del meu estómac, i em fan sentir estranya.

Però és una estranyesa que ja he experimentat abans,

i sé que m'agrada mentre la sento,

però també sé que arriba un dia que les papallones surten volant.

Pugen per la meva tràquea fins la boca i marxen.

Aleshores sé que les hauria d'haver caçat abans, per poder-les guardar amb mi per sempre.

Però se'n van, i el caçapapallones no és prou llarg com per caçar-les.

És una barreja alguns dies agradable, alguns dies estranya, alguns dies temible.

La caravana de Txarango fa parada a l’Apolo

La cua de gent tombava per la cantonada de Nou de la Rambla amb Paral·lel, el passat 18 d'abril, per poder entrar a l'Apolo a sentir el jove grup Txarango. S’hi respirava emoció i, mentrestant, el cos de seguretat controlava que hi hagués ordre i calma. Uns quants pallassos s'asseguraven que la gent estés ben excitada per entrar a la Sala Apolo, on Txarango estava a punt de començar el concert de presentació del seu primer CD,Benvinguts al llarg viatge.

Dins la Sala, l’emoció havia pujat un nivell. La gent que entrava es reunia davant l’escenari cridant i cantant, però el concert encara trigararia en començar... Paciència! Poc a poc s'anava omplint tot l’espai. De tots dos costats de l’escenari començava a sortir fum que emboirava l’Apolo, ara ja tot ple. I el públic ja cridava, tot i que encara faltava una estona perquè Txarango comencés a tocar.

Un cop més, el fum envaïa l’espai, i per fi el moment definitiu, el punt culminant. El públic era pur èxtasi: la festa havia començat i el circ havia arribat a la sala. Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites, equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes... Trompeta, saxo, baix, bateria, percussió, guitarra, veus i piano pujaven a l’escenari i encenien l’última guspira.

Dalt de l’escenari els Txarango van esdevenir pura il·lusió. El públic va cantar totes les lletres de les cançons del CD que amb prou feines fa un mes i mig ha sortit a la llum. I quan tot s’enlaira l’emoció va deixar caure alguna llàgrima d’entre els músics (i segur que d’entre el públic també).

I per rematar-ho, van acabar de la millor manera possible el concert de presentació oficial: Cesc Freixas, Gertrudis, la Pegatina, Itaca Band, les Sey Sisters... entre d’altres van pujar a l’escenari a cantar ‘Vola’, un dels primers temes de Txarango. L’última imatge triomfant de la nit: l’escenari ple de músics i l’Apolo abarrotat de crits d’alegria d’un públic totalment contagiat per la màgia del jove grup català que ja no necessita presentacions.






(Crònica publicada al web del SetmanariDirecta)