Genocidi a l'amazònia d'Equador

Dos pobles de mateixa nacionalitat s'enfronten en una matança que, segons la policia i la ONHAE, ha estat instigada per la indústria fustera de la zona

Es parla d'entre 52 i 60 decapitacions entre homes, dones i nens, segons dades de la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Ecuador (CONAIE). El poble Tiguino va amassacrar la setmana passada el poble Tagaeri, de mateixa nacionalitat, amb escopetes. Segons fonts de la policia local de Pastaza, "sólo los madereros que están en la zona pueden haber dado armas a la comunidad de Tiguino, porque el lugar es prácticamente inaccesible"*. Així mateix ho han repetit els portaveus de la policia nacional i l'Organizació de Nacionalidad Huaorani de l'Amazònia Ecuatoriana (ONHAE). Dies més tard, indica la IPS, es va informar d'un incendi provocat pels Tagaeri en una zona propera al territori dels Tiguino.

La comunitat waorani lluita des de fa molts segles per defensar el seu territori d'enemics indígenes i colonials. Mai, però, s'havien enfrontat dos pobles de la mateixa nacionalitat, i menys provocant un genocidi d'aquest nivell.



Selva amazònica

El territori, situat entre els rius Curaray i Napo, està actualment amenaçat per les companyies petrolieres i d'explotació forestal. Això ha provocat alguns enfrontaments entre els pobles indígenes i aquestes companyies. Manuela Omari, dirigent de l'organització waorani, indica que "los maderos se han quejado de que los Tagaeri no dejan extraer la madera porque los atacan. Incluso en marzo del año pasado mataron a lanzazos a tres madereros que estaban cortando árboles"*.

Significaria això que les companyies d'explotació forestal han provocat aquest enfrontament tràgic? Edgar Vaca, Comandant General de la policia equatoriana, assenyala, previngut, que fins que no s'arribi al territori de l'enfrontament no es podrà assegurar quins han estat els motius de la matança.  El governador, Antonio Ramírez Serrano; el fiscal, Gabriel Moratini del Nido; y el cap de la Policía de Pastaza (Equador), Vicente Asevedo Ruíz ja van intentar entrar a la zona en helicòpter, però les condicions meteorològiques desfavorables només els van permetre sobrevolar-la. Es tornarà a intentar fins que s'aconsegueixi treure l'entrellat d'aquest conflicte que ha acabat pràcticament amb el poble indígena dels Tagaeri.

 

*Informació extreta de Inter Press Service (IPS)
Altres webs d'interès consultades:
http://huaorani.wordpress.com/2011/11/11/matanza-de-los-tagaeri-por-parte-de-los-tiguino/

CarinaG.com

Traspasso el meu racó d'escriptura a una nova pàgina, (una mica més professional).

A partir d'ara pots trobar-me al següent espai: periodisme, llibertat i alternativa

Galleria dell'Accademia

Situat en un espai preciós, lluminós, David s'exposa despullat al seu públic. Una gran massa de gent ha anat passant per la sala només volent-lo mirar a ell, atractiu, immens i ben plantat, sota un cúpula de llum natural, blanca i terriblement agradable. Del marbre ha sortit, pulcra, la figura d'un home gegant que si pogués moure's aixafaria tots els seus fans amb aquests peus immensos, s'assauria sobre el món sencer amb aquest cul perfectament tallat, i arrancaria caps amb les seves fortíssimes mans. Segurament cridaria, amb tota la potència dels pulmons d'un home tan gran. Cridaria que el deixessin en pau, "vaffandomo!", i el sentiria tothom, des de tots els racons de la terra. Segur que s'enfadaria, si és que no ho està ja, de veure que els milers de turistes (aproximadament 6.000) que el visiten cada dia només se'l miren a ell, els seus músculs i el seu (una mica ridícul) penis.

S'enfadaria perquè davant seu s'aixequen altres talles de marbre increïbles, obres del mateix pare. Entre d'elles s'hi troben Prigione detto Schiavo che si desta, Prigione detto Schiavo giovane, Prigione detto Atlante i Prigione detto Schiavo Barbuto. Són quatre esclaus a migesculpir que havien de fer companyia a la tomba del Papa Giulio II. Quatre esclaus d'immensa força que lluiten per rebentar el marbre que encara avui els està lligant. Com si es moguessin, com si estiguessin apretant amb força cap a totes bandes per sortir d'on són. Tot i ser inacabats, tot i que Michelangelo Buonarroti no els va acabar d'esculpir, no és gens complicat imaginar com l'artista volia acabar els seus cossos, els músculs, les cuixes totalment i perfecta treballades, i les mans, fortes, marcarien fins el més petit detall, la més petita arruga, cada un dels tendons i de les venes, com passa amb les mans de David.

Immensos grups de gent fan cua amb el seu guia per arribar davant de tot, al fons de la sala allargada, esperant ser hipnotitzats per la més gran i preciosa escultura. "La gent ve principalment a veure el David", comenta Umberto Palmiri, un dels guàrdies del museu. Cada dos per tres se sent algun crit d'una de les seves companyes, que està molt atenta per esbroncar a qualsevol que intenti fer una fotografia. Sembla que la gent no té interès en res més que el David. Turistes d'arreu del món vénen cada dia amb el mateix objectiu al cap. Pocs són els que realment es paren a mirar els esclaus, o les pintures que decoren gairebé totes les parets del museu. "Tenim sales amb pintura florentina del cinquecento, però si no l'has estudiat és complicat que et paris a observar-la."

Tant de bo algun dia els esclaus es puguin alliberar. Potser una nit sortiran del seu bloc de marbre, agafaran David de la mà i marxaran lluny de l'estultícia i la ignorància de l'home de carn i ossos.

Sono quasi italiana!

Molts dies sense escriure, em sap greu... Intentaré que no torni a passar... Però, si serveix d'excusa, alguns dies no tenia massa per explicar, i els dies que sí que tenia coses per explicar arribava tard a casa i no em donava temps d'escriure... Així que ho he anat allargant, i em sap greu (més per mi que per qui sigui que em pugui llegir, perquè com més dies passen més em costa recordar tot el que he vist, i he vist moltes coses aquesta setmana. Florència està plena de racons i llocs preciosos per visitar).

Aquesta setmana, bàsicament, he notat que ja començo a sentir-me com a casa. Ja sóc pràcticament italiana!! Ja no em perdo amb l'autobus (fins i tot he aconseguit adaptar el meu sentit de l'equilibri amb les batzegades del transport públic); he après que els taxis, a la nit, cobren 7€ només per pujar i que, per tant, s'han d'evitar tant com sigui possible; ja m'he perdut (a propòsit) pels carrers de Florència per trobar racons bonics, i n'he trobat; ja he menjat bon gelat, i bons panini! He menjat finocchiona (salami amb un gust molt especial d'anís), farro, (pasta, per suposat); he begut birra Moretti; he visitat alguns museus, sola, amb calma i tranquil·litat; ja puc parlar amb la gent amb més o menys traça i entendre-m'hi! Això és molt important. Fa uns quants dies vaig conèixer un senyor a l'autobus, de tornada a casa, vellet. Vam parlar una mica (no molt, li va fer gràcia que portés el ventall i, com que sóc molt maca i simpàtica  vaig deixar que se n'aprofités una mica. De veritat que hi ha dies que la calor és insuportable!) Fa un parell de dies vaig agafar el mateix autobus a la mateixa hora, just al sortir de classe. Al cap d'una estona vaig fer una ullada a la gent de l'autobus i vaig veure el mateix home, simpàtic i agradable (gentile) que em somreia. Em va fer un gest com si es ventés amb el ventall, per recordar-me que es recordava de mi. Em va fer molta il·lusió. Al baixar de l'autobus el vaig mirar per saludar-lo i em va fer un gest amable, com si es traiés el barret per saludar-me. Em va encantar sentir que ja conec la ciutat i també, una mica, la gent que hi viu. Generalment m'he trobat amb gent molt amable, sempre disposada a ajudar i amb un somriure. M'he adonat, també, que a Florència hi ha molta població immigrada, de molts llocs diferents. Potser és perquè és estiu, i tota la gent que pot se'n va lluny de vacances, a algun lloc on no faci tanta calor (ho entenc, repeteixo que és terrible segons quin dia). En resum, que em sento com si portés aquí una eternitat, com si Florència fos la meva ciutat. Tinc sort que Barcelona m'encanta tantíssim que no podria de cap manera tenir temptacions d'emigrar cap a Itàlia definitivament, però almenys em sento bé aquí on sóc, cosa que va prou bé, tenint en compte que encara em queden un parell de setmanes. Ara bé, que em senti italiana no vol dir que la gent m'hi trobi... Estic sent víctima d'un fenòmen estrany que no m'havia plantejat en cap moment que pogués esdevenir-se... Quan parlo amb els italians (abans de parlar-hi, en el moment en què em veuen) em diuen de seguida que sóc espanyola (ja he desistit de replicar que sóc catalana, crec que només m'interessa a mi i que als altres els importa ben bé tres salamis). És molt xocant. No pensava que se'm notés que no sóc italiana. Vull dir, al cap i a la fi, físicament som bastant semblants... Un professor de l'institut em va dir que era pel piercing (pels toros i aquestes coses). Em va fer molta ràbia! Li vaig preguntar, que no porten piercings els italians?! I va fer, sí ma... Jo què sé! És molt estrany que la gent em vingui i ja sàpiga que sóc de la península ibèrica! No pensava que tingués cap mena de pintes d'espanyola, caguntot! És molt estrany...
Comunque, aquí estic, dues setmanes després d'arribar a Firenze, contenta, una mica enyorada a estones però contenta. Divendres, tot sortint de classe, vaig anar a la Galeria degli Uffizi. Entrada: 5,50€ per ser de la Unió Europea i menor de 26 anys. Trobo que és un molt bon preu per veure totes les joies que hi ha allà dins. Només vaig tenir un parell o tres d'hores per visitar el museu, i evidentment no és suficient, per això hi tornaré algun dia d'aquesta setmana. Però vaig tenir el gran plaer, la gran fortuna de quedar-me fins l'hora de tancar, quan ja casi no quedava ningú. Les sales estaven pràcticament buides, així que vaig tornar al començament i em vaig anar aturant amb calma a veure un parell de coses que m'havien impactat. Primer de tot, la sala de Botticelli. Vaig tenir La primavera i La nascita di Venere per mi sola. Vaig poder mirar amb detall cada una de les cares, cossos, arbres... tot. Vaig observar, per exemple, com, de les tres gràcies, la que està més cap a la dreta té la cara envellida, així com la mateixa primavera. I d'aquí vaig anar ràpidament cap a una sala que m'havia encantat quan hi havia passat la primera vegada. Una sala plena de retrats foscos però preciosos, la majoria de Tintoretto. M'havia encantat tant que fins i tot li havia demanat al guàrdia de la sala si podia fer alguna foto (sense flaix, evidentment!). M'havia dit que no, però perquè hi havia massa gent a la sala, i no podia ser que tothom es posés a fer fotos on volgués. Però quan hi vaig tornar encara estava allà, i la sala estava buida. Se'm va apropar mentre jo mirava el Ritratto d'uomo i em va dir que si volia ara era el moment de fer les fotos. No vaig saltar a abraçar-lo perquè era un senyor vellet, i perquè vaig pensar que potser s'espantaria... El que sí que vaig fer van ser unes quantes fotos (sense flaix!). Així vaig poder tornar contenta cap a casa després d'un passeig per Firenze, pels carrerons estres, de vegades semblants als del gòtic (no sense abans menjar-me un gelat artesanal de iogurt deliciós).

Retratto d'uomo, Tintoretto

Dissabte, en canvi, vaig anar a Siena. Vam sortir (amb algunes noies de l'institut) a les 10:10h del matí en autobus. No recordo quanta estona era el viatge, però sigui com sigui va valdre la pena poder veure els camps, les vil·les, els paisatges màgics de la Toscana. Les pel·lícules no enganyen, és una regió fantàstica. I Siena és una ciutat preciosa! El centre és tant de poble... Cases de pedra, places petites, carrerons estrets... Una ciutat preciosa construïda sobre els turons que li donen una (massa) variada pendent. Si no tenim en compte que és una ciutat mil vegades més calorosa que Firenze (imagina!), és preciosa. De visita més o menys especial vam anar a veure el Dumo. Digne d'admiració. De veritat. Preciós i impactant, tant per fora com per dins. A mitja tarda vam tornar cap a casa, en autobus un altre cop. Aquest cop no vaig poder observar el paisatge. Simplement em vaig posar la música i em vaig quedar fregida a l'incòmode seient de l'autocar, envoltada d'un aire calent i una xafogor desagradable.

I ahir, finalment, vaig anar a la platja! Tenia moltíssimes ganes de fer un banyet i prendre el sol (sense que fos aquest sol agoviant de l'interior de la Toscana). Vam anar (altre cop amb noies de l'institut) a Viareggio. És un poblet tan lleig com qualsevol poblet de platja mal dissenyat, com tants altres. Però... Oh! Mare de Déu senyor! Mai, mai, mai havia vist una platja tan lletja! En tota la meva vida! En primer lloc (i denunciable) està conquerida (com la majoria de platges de la zona, pel que m'han explicat) per un seguit de persones poderoses que posseeixen (literalment) trossets de sorra. La platja és privada, i s'ha de pagar per anar-hi. Està parcelada i ordenada de diferents colors (para-sols blaus, para-sols grocs, a ratlles... de tot tipus). Vas a recepció, demanes un para-sol amb dues cadiretes i pagues 20€. No hi ha un sol trosset de platja lliure com per posar-hi les tovalloles (allò que fa la gent normalment a les platges normals, vaja!). Tot està ple de cadiretes i para-sols, perfectament i artificial arranglerat. És terrible! Però tot i així vaig agrair molt poder fer un banyet a la platja. Quan vam arribar al matí no feia bon dia. Vam agafar el tren a Firenze a les 10:10h i vam arribar un parell d'hores més tard. Núvol, totalment. El sol anava i venia de tant en tant, però no era de cap manera un dia de platja. Vam anar a dinar al cap d'un parell d'horetes a la sorra (després d'haver pagat, és clar!) i quan vam tornar... el sol brillava com mai! Perfecta tarda de platja! Ens vam banyar una mica (llàstima de la bandera vermella... es veu que hi havia fortes corrents...) en l'aigua calentona de Viareggio, vam pendre el sol, em vaig posar una mica de crema però, pel que es veu, no prou. Ara estic bastant lamentablement vermella, posant-me crema "idratazione profunda" cada hora i esperant que pari de fer-me mal tot el que em toca la pell cremada (i posar-me una mica morena, després de tot...!)
Així que gairebé tot genial! I ja per acabar, una gran notícia! Avui he anat a parlar amb el director de l'institut. Després de dues setmanes força avorrides (sobretot la segona), però conscient que el primer dia no tenia ni papa d'itlià, puc canviar de grup i aprendre coses de veritat! Em sap greu deixar el grup de les dues primeres setmanes, hi ha gent molt maca, però necessito aprendre més ràpid, no puc anar a classe a adormir-me! Demà començaré amb el nou grup, avere què tal em va i ja ho explicaré.

Museo Bargello

Entrada per menors de 26 anys: 3,50€

Pati interior amb algunes escultures a l'aire lliure, no gaire maques, però hi ha algun detall bonic o bé graciós, com il pescatore, que es mira satisfet els peixets que ha pescat i que agafa entre les mans, o el canó amb un cap de persona dins, o l'immens Oceà vencent un peix bastant còmic que aixafa sota el peu gegantí.

Passo directament al primer pis (perquè a la planta del pati no hi ha res interessant). M'agrada (molt) una vitrina plena de joies daurades, amb pedres precioses, brillants. M'agrada que d'una sala a l'altra els sostres siguin tan diferents, d'alçades i de decoració. En pots trobar de tan baixos com els de casa, fets de fusta fosca i tenebrosa; altres, pintats amb colors blaus, preciosos, amb dibuixos d'escuts; i altres altíssims, arquejats, com el de la lluminosíssima sala dedicada a Donatello i la seva escola (entre d'altres coses... no acabo d'entendre la lògica del museu...). D'aquesta sala m'agraden molt 4 escultures (apart del Marzoco de Donatello, el lleó de pedra que la custodia des del centre): En primer lloc, el cap d'un home fet de bronze. A la placa hi diu: Attributo a Donatello. Testa barbuta. M'encanta, trobo que té una expressió preciosa, unes faccions molt boniques, una mica còmiques. El tindria a l'entrada de casa meva, per somriure-li cada cop que entrés i imaginar que no està tan trist com sembla. Molt aprop seu, m'agrada rodejar un David de bronzo parzialmente dorato de Donatello. Petitet, amb un penis minúscul i unes botes precioses decorades minuciosament. Satisfet, aixafa amb el peu esquerre el cap d'un home barbut que acaba de tallar. A l'altra banda de la sala, minúscul, hi ha un putto danzante (dancing cherub en anglès, per evitar malentesos). És graciosíssim, tan petit. Diu que és un atribut a Donatello. Però el més graciós de tots, el petit Eros d'un tal Pier Jacopo Alari Bonacolsi: bufó, de bronze també, amb unes aletes que no li deuen permetre volar, estirant els bracets cap amunt, feliç, despullat i sense vergonya. Em sap greu, Donatello. El petit Amore/Attis de bronze, el de la cueta, tot i estar ben treballat, em fa una mica de por, per l'expressió de la cara... (He de reconèixer que té unes manetes de bebè adorables.)

Deixo Donatello i els angelets enrere i em trobo de nou al pati interior (aquest cop al primer pis) i m'agrada el que veig: el sostre, no tan alt, és també decorat amb escuts i pàtria italiana (florentina). A part, em criden l'atenció 3 coses: el Giasone de marbre (marmo) que, interessant, amb una expressió molt italiana a la cara (un punt prepotent, vull dir...) se situa sobre una espècie de gos anorèctic adragonat (amb ales i cua), preciós, que alhora es mira amb gana la cabra que l'amic Giasone sosté amb la mà dreta, ben alta. Més que una cabra, però, és un cap, les potes i la pell, com un secall. No us penseu que en Giasone tenia tanta força! Més enllà, el déu Bacco (despullat, amb raïm a la mà, està acompanyat d'una pantera ferotge. Quan la mires, però, per l'altre costat, veus que només té gana, que no és ferotge, que pateix més que res. La tercera cosa que m'agrada del pati són gli uccelli, un conjunt d'ocells de bronze preciosos i divertits: un parell de coloms (tan repugnants com els de veritat), un parell de mussols que també posaria a casa meva i (entre d'altres animals) un gall majestuós, atractiu, que deixaria que em cantés cada matí per despertar-me.

Giasone, Pietro Francavilla

Sales amb plats i gerros decorats, alguns amb gràcia, d'altres terribles. Sales amb sants i matrones de la misericòrdia, i escales al segon pis. Dues sales de grocs, verds i blaus. Temàtica religiosa per gentilesa de la família Robbia, família d'artistes, tots amb el mateix i exacte estil. Pel mig s'hi ha colat un tan Benedetto Buglioni (devia ser un fill bastard de la família). M'agrada com fan les cares, tendres i agradables. Tècnica: terracotta invetriata. Al costat, una sala plena de petitíssimes escultures. Me n'enduria unes quantes a la butxaca si no fossin dins les vitrines: el bust de Eleonora di Toledo, per la seva elegància; dues figuretes daurades amb el nom de Caramogi, per ser tan lletges i alhora gracioses (tot i que les regalaria, probablement. A casa meva no hi entrarien); i m'enduria el Toro assalito di un leone, per preciós i expressiu. El fragment representant del Ratto delle Sabine també me l'enduria, però no m'hi cabria a la bossa. De l'última sala del pis, la dels busts, m'emportaria el Rittrato di giovane, per la seva dolçura. Però no ho faig, sinó que em situo al mig de la sala i em sento observada pels 36 ulls que, tot i que són buits d'expressió, custodien i controlen cada mil·límetre de l'espai.

Cega! Casi moblido de la sala més important! Pensava que a la planta baixa no hi havia gran cosa per veure, però aquí el tenim, el Bacco de Michaelangelo, sense penis, com la majoria de talles de marbre. Me'l miraré l'últim. Primer faig la volta a la sala. Veig Adam i Eva, veig Moisès, Narcís i diversitat de Bacco's. Veig un Bruto preciós, gentilesa de Michaelangelo. De perfil té una cara perfecta. De front té una expressió dura. Li faria un petó i me l'enduria a casa amb la resta d'escultures ja robades. Faria, si pogués, una foto a la immensa escultura de Firenze vittoriosa su Pisa. Una dona col·losal vencent un home preciós, ab barba i peus gegants, devastat i esculpit en marbre per Giambologne e Pietro Francavilla. M'agrada el Mercuri de Grambologna, en perfecte equilibri amb el peu esquerre aixecat, aguantant-se només amb l'altre peu sobre un pilonet que surt directe de la boca d'un nen. És molt estrany i m'agrada. El mateix artista té un Bacco de bronze. M'agrada donar-li la volta i veure la seva esquena perfecta, i adonar-me que té un forat al clatell, entre d'altres llocs (al meu també en té un).

I m'acomiado del museu. Rodejo el Bacco de marbre de Michaelangelo, acompanyar d'un petit faune que es menja el seu raïm. Veient la boca del déu entreoberta, apunts de beure's la copa de vi que sosté amb la mà dreta, recordo que he de dinar. Després de dues hores i mitja al museu, són les 16h i tinc gana. Aniré a buscar alguna cosa per menjar.

La notte a Firenze

Sé que ieri no vaig escriure, però és que no vaig tenir temps! Gairebé no vaig parar per casa... (Potser hi vaig ser una estona, però primer tocava mirar alguna serie...!) La qüestió és que no vaig escriure i ara ja no hi puc fer res, ni vull. Ahir va ser una gran nit. Molt divertida. Primer vaig quedar, a les 19h, al Ponte Vecchio amb algunes noies de la classe, per anar després a Piazza Michaelangelo, a l'altra banda del riu. Vam haver de caminar una estoneta, i després pujar un turonet, però no va ser tant cansat com semblava que seria. Quan vam arribar a dalt... Uau! Vistes increïbles, tota la ciutat als nostres peus, preciosa, apunt d'anar a dormir. I passava l'airet fresquet... Quin plaer, després de la calor d'aquests dies! Vam estar mirant Firenze una estona i després (després de perdre'ns un moment pel bosc intentant buscar la resta del grup) vam anar a sopar a un restaurant (bastant car, però suportablement car). Vaig menjar pizza i vaig veure birra. Estava cansada, en plan... "a casa... al llit... dormint... estaria molt bé...", però havia quedat que sortiria amb unes altres noies de l'institut després, així que hi vaig posar una mica de forces i apa! Vaig baixar del turonet amb un parell de noies de la classe (la resta es van quedar a dalt), l'Arianna i la Isla (Aila, es pronuncia). Vam deixar l'Arianna a mig camí i vam caminar cap a piazza San Marco, on la Isla havia d'agafar l'autobus i jo esperar a la gent per sortir a prendre qualche cosa. Mentre esperàvem (redoble, per favor...!) em vaig menjar el primer gelat del viatge! Encara no havia tingut ànims ni temps per menjar-me'n un. Era... normalet tirant a bo, de tiramisú, però espero menjar-ne de millors durant els propers dies.

Finalment la Isla va marxar (es fa raro d'escriure Isla i haver de llegir Aila... O dir Aila i haver d'escriure Isla...?) i vaig haver d'esperar cinc minuts a la piazza abans de trobar-me amb la Tasha, la Klarissa, la Nina, la Daniella i la Julie. També vam quedar amb el Tobias (un noi que va a classe amb mi a les tardes) que va venir amb unes amigues seves però, em sap greu, no van acabar de formar part de la nit... Tot és molt simple, poc extraordinari. Vam entrar a un bar a Piazza dil Duomo (això sí que és extraordinari, per favor, un altre redoble...!) on venien 3 cubatas per 10€!!! Quina emoció em va venir de sobte! 10€ et costa un cubata (o mig, depèn del lloc) a Barcelona! Increïble! (Ara, també era força increïble, en el mal sentit de la paraula, el gust dels cubatas, però això ja és un altre tema...). Problema: el bar estava ple, ple, ple de parelles magrejant-se salvatgement i nois/homes mirant culs, pits i tot el que  es pogués. (La veritat sigui dita, tampoc era tan salvatge i escandalós, almenys per mi... suposo que Barcelona t'immunitza per segons quines coses... però alguna noia sí que em va comentar que "mamma mia!") Després vam anar, per algun motiu estrany, cap al Ponte Vecchio, i després, amb una mica més de lògica, vam tornar cap al centre per buscar un altre bar. El vam trobar. Un bar molt... modern? Cool? No sabria com descriure la seva pinta de "heyy!!! veniu aquí que sóc molt car i bo!!!!". Jo, personalment, no m'hi hagués quedat (així de bones a primeres, amb els meus bombatxos i tal...). Després de beure'm un orgasm (orgasmo en italià, es veu que la carta estava en anglès) em vaig adonar que anava abbastanza beguda, tot i no haver begut massa. Però, i què? De veritat, va ser una nit molt divertida, vaig riure molt. He de dir que les cinc noies amb qui vaig sortir són destacablement gracioses, i suposo que això va ajudar. Només espero que no hi hagi moltes fotos i que no acabin sortint a la llum. Només espero això.

Per ser la primera nit que sortia va estar molt bé, tot i que... Hola?! A les 3h ja tancaven tots els bars de la ciutat i la gent (la poca gent que no havia anat a dormir abans) marxava cap a casa! Sí, d'acord, jo també me'n vaig anar cap a casa sobre les 3h, però perquè ja no hi havia res a fer! Dec estar mal acostumada...
Avui m'he llevat d'hora per anar al Parco Cascina i estava bastant marejada... (Possiblement encara em durava l'efecte de la pastilla pel mal de regla que m'havia pres al matí, per això emva pujar tant l'alcohol, però m'ha costat arribar a aquesta reflexió). Encara no sé què faré demà, però dormir, segur. Buona notte.

P.S. Sort del taxi que em va portar a casa, si no, no sé com hauria arribat. Haurien de tenir nitbus! (Però segurament seria un nitbus troppo pericoloso... millor ho deixem estar...)

P.S'. Sé que he escrit poques cosetes en italià, però és que fa moltes hores que no l'utilitzo a consciència... Potser ens hauríem de plantejar seriosament de començar a parlar en italià entre nosaltres, amb les noies de la classe... Més que res perquè parlem sempre en anglès, i és guay (sí, guay) perquè estic millorant-lo una mica (crec). Però no se suposa que hauria d'estar aprenent italià, i no anglès? És a dir, se m'entén, oi? Potser que m'ho plantegi seriosament, ara.

P.S''. Perdó per ser tan pesada... Aquesta tarda he mirat Harry Potter (Arry Potter, com diuen ells) en italià! (i subtítols, evidentment). No ha estat massa complicat de seguir... De fet, gens. N'estic orgullosa, (tot i que també sé que em sé els diàlegs casi de memòria, però no crec que afecti massa...). He de destacar que és molt (MOLT) estrany que canviïn pràcticament tots els noms dels personatges. M'ha costat molt endevinar que el tal Silente era l'Albus Dumbledore... Un super fail dels traductors, en la meva opinió. 

Ora sì, buona notte! (Queda estrany l'accent de la "i" del revés eh! Segons tinc entès aquesta gent posa els accents com li surt de la xona, però no m'ho acabo de creure... La Ilaria de vegades no entén les preguntes i respon el que vol... Ja l'hi preguntaré un altre dia.)

Budino di riso

Un dia més a la terra de la calor insoportable! Però un bon dia. M'he llevat, m'he dutxat, he esmorzat i he anat cap a l'institut. L'instituto è in via Martelli 4, in centro, e dopo il Duomo. Mi piace. È come un piccolo palazzo. (Avui he après moltes coses també, com podeu veure). Després de les classes, a les 16h, he sortit i he tornat cap a casa. Feia molta calor, però tot i així em venia de gust sortir a fer un giro pel meu quartiere. He baixat de l'autobus (recordeu la pronúncia d'ahir!!) 11, però de veritat que feia massa calor, era terrible. Així que l'únic que he fet ha estat anar a un fornet que hi ha aprop de casa, el vaig veure l'altre dia quan em vaig passar de parada, i he pensat que podria anar-hi a comprar alguna coseta per berenar. Quan he entrat... Oh! Oh! Fantàstic! La meva perdició... Ple de pastes i pastetes, dolces i salades, super bufones, tot ben posades, i de veritat, fetes de veritat, i no comprades congelades i escalfades en un fornet cutre, com tot el que es ven als forns de Barcelona últimament. Dolços de veritat. Al cap d'una estona (poca estona, suficient com per ensalivar bé la boca i sentir-me gos) ha sortit un senyor més aviat tirant cap a vellet, molto gentile, que m'ha demanat què volia. Ho he de dir: he aconseguit entendre'm prou bé amb ell com per prendre una decisió molt encertada. He acabat comprant un postre dolç típic de la Toscana. Eh, de veritat, aquesta gent és fantàstica! Ho saben fer tot i més bo que ningú! D'aquí ve el títol del post d'avui: Budino di riso és el nom del petit pastisset deliciós que m'he menjat. Era una cassoleta de pasta tipus galeta plena d'arròs i crema, com les de la foto, però de veritat que tenia un gust perfecte. Els italians saben cuinar i menjar, és un fet.

Després de parlar una mica amb aquell senyor tan agradable hem sortit, jo i el meu budino di riso, al carrer per tornar finalment a casa. He decidit que baixaria a passejar més tard, quan no fes tant sol, i m'he posat a fer el gos una bona estona. Crec que eren les 19h quan he sortit al carrer. Feia calor, però era suportable. M'he endut una llibreta petita i un boli, per si havia d'apuntar qualche cosa, i m'he posat a caminar per la carretera que passa per sobre de casa meva. Increible, un cop més. Fabulós! El barri està envoltat de camps, els típics camps de la Toscana, repartits de manera molt burgesa (terrenys immensos per cada una de les vil·les, també immenses, i les portes de ferro amb plantes que pugen pels barrots, fulles seques, algun color vermellós de tant en tant...). És fantàstic veure-ho en directe, impressionant.

La qüestió és que estava passejant per la carretera des d'on es veuen els camps i m'ha entrat la curiositat de saber qui té tants diners com per viure en un lloc tan bucòlic i de pel·lícula. Hi havia una signiora passejant il suo cane per allà dopo, i li he anat a preguntar si sabia alguna cosa. Ha resultat que no en sabia res, però a partir d'aquí potser m'he passat 30 minuts o més amb ella. M'ha portat a passejar pel barri, m'ha explicat uns quants llocs on he d'anar, com a Fiesole (es pronuncia accentuant la "e", perquè si dius fiesóle, almenys a mi, sona com fesolets, i és estrany...). Hi he d'anar, es veu que és un lloc preciós, amb restes arquitectòniques etrusques, d'abans que els romans apareguessin a la història, i que des d'allà es pot veure tota la città de Firenze. I m'ha comentat que hi passa airet fresquet! No m'ho puc perdre! També m'ha acompanyat al parc del ventaglio (ventaglio és un ventall, com es pot endevinar fàcilment). El tanquen al vespre, és un parc amb vigilants i tota la pesca, però es veu que és preciós, i que dalt de tot hi ha un petit llac. Hem anat fins la porta i hem mirat els horaris. Si no demà, el dissabte hi aniré una estona. Dopo, per tornar cap a casa, hem donat una volteta més pel quartiere. És molt bonic, de veritat. Tot són blocs de màxim tres pisos, però com de poble, com casetes i torretes amb les parets de pedra i els porticons de les finestres pintats de blau o de verd. Tot és de pel·lícula ambientada a la Toscana, però sense ser una pel·lícula.

Amb tot, hem estat la mitja hora parlant en italià. Era una signiora molt intel·ligent, m'ha explicat moltes coses, i s'ha interessat molt per tot el que li he explicat (crec que he parlat força bé, modèstia apart). Finalment, la Vanda, que així es deia, m'ha dit que ha estat un plaer conèixer-me :) Era una dona molt maca. Ci vediamo!, li he dit. Ci vediamo qualche giorni.

Una curiositat (que no és que em sorprengui, però sempre és agradable...): Molta gent, quan dic que sóc de Barcelona, em comenta que hi ha estat, i que és una ciutat preciosa. Mi riempie di orgoglio e soddisfazione!

Gli autobus

Primer de tot, un aclariment: Visc a casa de la Marisa, que és una dona que deu rondar els 70, i la seva filla, Elisabetta, que deu tenir-ne uns 40, suposo... Tot i que sóc molt dolenta posant edat a la gent, i no és de bona educació preguntar-ho... Pel que he entès totes dues són divorciades (o, si més no, separades...). Devien ser molt cretins els homes, de vegades la genètica fa que la gent d'una mateixa família tendeixi a ajuntar-se amb gent poc convenient, perquè són totes dues molt maques, precioses. A Elisabetta la veig més aviat poc, només al matí, que es lleva i em desitja una "buona giornatta", ja ho vaig comentar això. Amb la Marisa hi passo tota l'estona de sopar. Parlem, cada dia més (cada dia puc parlar una mica més...), i em tracta molt bé, i cuina molt, molt bé! Oggio abbiamo parlato de política, i de la crisi. Li he preguntat sobre el Monti i el Berlusconi, i m'han satisfet les respostes. Ara fa una estona li he demanat que abans que torni a Barcelona vull que m'escrigui unes quantes de les receptes que prepara, perquè són genials. Molta pasta, mà ogni giorno amb una salsa diferent! I l'altre dia Elisabetta va preparar uns dolci suuuper bons, i també li demanaré la recepta. Tornaré grassoneta però tothom voldrà quedar amb mi per dinar!! 

I bé... Avui no cal que us expliqui que he anat a classe, que he après moltes coses i bla, bla, bla... Ja ho sabeu i, si no, amb un parell de línies ja us ho he dit. (És ben cert eh, m'ho estic passant molt bé i estic aprenent molt.) Oggi volia explicar-vos un parell de coses que fa dies (des que sóc aquí) que em ronden pel cap però que no escric... La primera, molt important, és una cosa que afecta greument la meva salut. Tampoc vull que us preocupeu, segueixo viva, de moment... Però com em segueixin picant els mosquits (aquests animals immensos que volen per la meva camera, de veritat, que són enormes!) no acabaré bé. És un tema seriós! Pot no semblar-ho, però ho és. Començo a semblar una picada gegant (del tipus: hola, tinc al·lèrgia a mi mateixa).

L'altre tema, també una mica relacionat amb la meva salut, no tant directament, però una mica, és l'autobus (en italià es pronuncia: àutobus, ho dic per anar afegint alguna novetat al text i que realment us penseu que estic aprenent). L'autobus fiorentino è pura merda! A Barcelona tenim dos tipus d'autobus (dels que jo utilitzo, ja sé que n'hi ha més tipus!): els primers són els vermells, realment còmodes i bonics (quan no estan plens de vellets i cotxets). Són molt estables i, si no topes amb un conductor mig boig, pots pràcticament fer el trajecte sense agafar-te enlloc. E dopo tenim el nitbus. Un tipus de vehicle miracoloso i alhora pericoloso. Miraculós (em sona lletja aquesta paraula en català, però google diu que s'escriu així...) perquè et torna a casa en les teves millors i pitjors nits. Quan vas bé et deixa bé a casa. Quan vas malament et deixa a casa sense tu saber com. Però sempre et deixa a casa. Perillós (i aquí ve la part important) perquè és el tipus d'autobus més inestable de tota Barcelona! Els conductors estan com les cabres, condueixen com si anessin enxufats, els seients són incòmodes, de plàstic, durs, i per algun motiu estrany tot el vehicle bota, va saltant pels carrers i fa que la gent que hi ha dins (sobretot si és gent demacrada) es mogui d'una banda a l'altra sense control. No pots fer-hi res, ni tan sols si t'agafes a les barres estàs salvat! Però és el nitbus i, com he dit, és alhora miracoloso. Problema: a Firenze, els autobusos normals (els que haurien de ser còmodes, bonics i estables) són del tipus nitbus (però de color taronja, que crec que és encara pitjor). Un desastre. Avui fins i tot he pensat que podria anar a parlar amb el director de la companyia ATAF per recomanar-li que vagi de visita a Barcelona i pensi, seriosament, en renovar els seus vehicles.

Ara, potser són cutres, però els viatges surten molt més bé de preu que a Barcelona.

Per cert, oggi molta gent m'ha dit que els meus pantalons bombatxos estripats i recosits amb imperdibles són bonics!! Mi piace molto Italia!!!

Buona giornata

Oggi ha estat un bon dia. El sol ja no ha estat tant intens com els dos dies passats, així que, ja d'entrada, tot ha estat més fàcil. He tornat a arribar tard a classe, però només 10 minuts, i no ha estat perquè m'hagi equivocat de parada ni res, perquè he agafat l'autobus que tocava. Primera satisfacció del dia.

La classe ha estat interessant, menys pesada que ahir, i he après força coses. Aquesta ha estat la segona satisfacció del dia. La tercera ha estat quan hem sortit, a les 13h, i hem anat gairebé totes les noies de la classe a dinar juntes a la Piazza della Repubblica. Jo no tenia molt temps, perquè tornava a tenir classe a la tarda, així que he hagut de menjar força ràpid. He arribar tard una altra vegada, però ha valgut la pena començar a conèixer les persones amb qui compartiré un mes sencer de la meva vida. Som totes de llocs diferents, i per arreglar-ho parlem en anglès entre nosaltres... Espero que quan acabi el mes poguem mantenir una conversa digna en italià, que seria la idea...! La qüestió és que totes són molt maques, molt bona gent, igual que el professor que m'ha tocat a la tarda. Crec que l'Antonello és del meu tipus de professor. S'ha après els nostres noms de seguida (clar que som menys que a la classe del matí), té paciència, però ens fot canya, ens fa parlar, encara que no en sapiguem. M'agrada molt. I he après moltes coses en només dues hores, així que suposo que serà dels bons. Ja ho aniré veient. Una alegria més. I, per arrodonir-ho, una sorpresa! L'únic noi que tenim a la classe de matí, l'Andi, parla! Pobret, es deu sentir intimidat envoltat de tantes noies, i més tenint en compte que té 16 anys, i la mitjana d'edat de la resta és força més alta. Però és un noi bastant llest. És albanès, i ha vingut a estudiar italià perquè quan acabi l'institut voldrà venir a Itàlia a fer la carrera. Interessant.

I això ha estat tot! Ho he explicat molt ràpid perquè no tinc ganes de posar-hi molts detalls. Així ja queda prou bonic, i ha estat bonic, el dia. Més detallat només podria explicar què he après, però encara no en sé prou. Prometo esciure alguna frase en italià d'aquí uns dies. Oh! I demà tinc una hora reservada per tocar el piano a l'institut, després de la classe de la tarda. Si no hi ha molta gent que vulgui tocar, intentaré reservar sovint, avere si faig alguna cosa de profit apart de l'italià i d'omplir el bloc (i mirar series, però no sé si és massa profitós... Hi hauré de reflexionar...).

A proposito, mi manque un po'...

Ancora nel forno

És terrible! Però molt terrible! Quina calor tan inhumana i fastigosa, quin sol, i quina quantitat ínfima d'aire que passa pels carrers de Florència! Ventilador, no m'abandonis...

El primer dia de classe no ha començat massa bé... M'he llevat amb ànims, després d'unes quantes hores dormint força bé, tot i la calor. M'he dutxat, he esmorzat, he agafat les quatre coses que necessitava, i he sortit de casa després que l'Elisabetta em desitgés una buona giornata. Primer he pujat a la piazza Edison per comprar il biglietto, que m'ha costat 1,20€ a diferència dels 2€ que costa actualment el bitllet senzill a Barcelona. Després he anat cap a la fermatta dell'autobus, que està al mateix carrer on visc, a mig minut a peu. Podia agafar o bé l'11 o bé el 17. Just quan estava arribant a la parada he sentit que s'apropava un autobus, m'he girat per mirar i he vist que era el 17! He corregut una mica (no gaire, no em queixaré) i he pujat. He hagut de demanar ajuda per validat el bitllet, però he superat la prova. Al cap d'unes parades m'he adonat que la gent a Florència puja a l'autobus per la porta que li surt d'on pugui sortir una porta, i m'he sentit bastant més que estúpida per haver corregut per pujar per la porta de davant de tot, perquè la veritat és que pujant per la porta de darrere no em calia ni caminar dues passes... Però bé, de tot se n'aprèn, i ara ja sé que no cal pujar per davant! Igual que sé que les línies d'autobus de Florència no només tenen números, sinó que alguns tenen lletres, és a dir: 17A, 17B, per posar un exemple qualsevol... (?) Se suposava que havia d'estar entre 10 i 15 minuts a l'autobus abans d'arribar a piazza San Marco, i quan m'he adonat que ja portava massa estona i he preguntat m'han dit que baixés, que tornés enrere, que agafés el 17 cap a l'altra banda a l'estació... Ole tu, Carina! Enlloc de fer tot el que m'havien dit, però, he tret el mapa. Sabia que l'estació no estava massa lluny de l'institut, així que amb una mica d'ajuda, amb el sol començant a desfer-me, ja fent 10 minuts tard el primer dia de classe... he aconseguit arribar, molt acalorada i ofuscada, però viva al cap i a la fi. 

Quan he pujat al tercer pis del número 4 de la Via Martelli he pogut respirar tranquil·la (en part, gràcies al bano que aconseguia tirar-me una mica d'aire fresquet de tant en tant). Encara hi havia molta gent fent cua per entrar a secretaria i ser assignada a un grup. M'he posat al final de tot i he esperat pacientment fins que m'han posat a l'aula "D", al grup de principiants (que és el que em toca, vaja). Som uns 12, més o menys. Potser hauria de dir "unes" 12, perquè de nois només n'hi ha un, al cap i a la fi. Hi ha gent de tot el món (exagerant, és una manera de parlar...). Per exemple, una noia anglesa, una de francesa, una de Sevilla... però també una noia de Sao Paulo, unes germanes mexicanes i una altra noia de Melbourn! Està prou bé que hi hagi de tot. El problema és que surts de la classe i parles tant italià com xinès... (és a dir, anglès i castellà tota l'estona). Però està bé, era només el primer dia, no passa res de moment...

La classe ha estat avorrida, si he d'escollir només un adjectiu. El temari era molt fàcil, i la pobre professora no parava de repetir una vegada i una altra les mateixes frases, esperant que tot el grup (fins i tot les noies que es dedicaven a ignorar-la i parlar anglès entre elles) seguís les explicacions. He après coses, és clar, no faré veure que tinc un màster en italià perquè amb prou feines puc presentar-me; només dic que podria haver-les après en bastant menys de la meitat de temps. O bé que podria haver après el doble de coses... Però al cap i a la fi és només el primer dia, i estic convençuda que el tema s'anirà complicant (així que ja explicaré què he après quan tingui moltes coses apreses per explicar).

Al sortir de classe he sortit un cop més a les brases florentines. Sola i temerària, he anat a buscar un lloc per dinar, he menjat un tall de pizza i he begut aigua freda (només volia aigua, aigua, aigua...), i després he anat a fer un petit giro pels carrers de la vora (no volia perdre'm...). He rodejat l'immens Duomo, he vist algunes places més i he entrat a una llibreria amb dos objectius: comprar un llibre per llegir una mica en italià, d'aquests super senzills amb dibuixos i tot, i refrescar-me amb l'aire acondicionat de la botiga. He de dir, satisfeta, que he complert tots dos objectius.

Després d'algunes voltes més he tornat de l'institut, m'he assegut a la biblioteca i he començat a llegir els dos primers paràgrafs de "Giallo al Grand Hotel du Lac". No he avançat més perquè han entrat un parell de noies de la meva classe, i un parell de noies d'algun altre grup, i ens hem posat a parlar (en anglès) de les nostres vides. I això ha estat fins les 16h, que començava el tour guiat per Florència. Mala idea, perquè seguia fent una calor que matava. Bona idea, perquè he vist quatre cosetes de la ciutat, i fins i tot he aconseguit recordar la primera vegada que vaig ser a Florència ja fa anys (alguna plaça, il Ponte Vecchio...). Una hora i mitja més tard hem tornat cap a l'institut, i cadascú ja ha pogut tornar cap a casa seva per tancar un dia una mica caòtic. 

Aquest cop he agafat l'autobus correcte.

Firenze

Primer dia fora de casa. És la primera vegada que me'n vaig sola de viatge, sense conèixer ningú, ni amb prou feines l'idioma... I aquí estic. Menys nerviosa que no em pensava, amb ganes de moure'm, de fer coses, de conèixer la ciutat... Tinc una habitació molt gran, per mi sola! Comparat amb l'habitació que tinc a Barcelona això és el paradís!

Però quina calor, mare meva...! He sortit de Barcelona, on estava plovent i llampeguejant, i he arribat a Florència i ha estat com una bofetada en tota la cara. 37ºC!!!!! Mare meva! Tinc un ventiladoret sobre la taula de l'habitació que em salvarà fins que marxi aquesta calor infernal. Curiós: és de marca "CAT". Em sento com a casa..

He arribat a l'aeroport cap a les 16h. A l'avió hi feia molt fred. M'he hagut de posar un jersei i tot! (Sort que la Natalia m'havia dit que me'l portés...). Però, quan estàvem arribant, el capità de la tripulació ha comentat, com qui no vol la cosa, que estàvem a 37º... M'he tret el jersei corrents just quan hem aterrat. Quan he sortit de l'avió m'he volgut morir! M'he sentit com una pizza al forn, a 200º, ja començant a estar torradeta per les vores... Ens han ficat dins un autobús per portar-nos a 1 minut d'on ens havia deixat l'avió... Quin aeroport més petitó! Jo que tenia por de perdre'm per allà i no trobar la maleta... Doncs res de res, no m'han fet ni pensar, que les cintes de les maletes eren allà mateix. Al cap d'una estona d'esperar ha començat a donar voltes, i de seguida he vist la meva maleteta blava amb tres gomets grocs, aparentment molt innocent... però quan he anat a agafar-la casi em menjo un senyor canadenc! Cap problema. M'he recuperat de seguida, he agafat la maleta i he sortit al món exterior, un cop més dins les brases. I per trobar el taxi tampoc he hagut de fer cap esforç. Hi havia un cartellet taronja que deia "taxi". M'hi he apropat i, efectivament, hi havia taxis esperant-me. "Buona sera!" m'ha dit un taxista d'uns 25 anys. Ha obert el portaequipatges i m'ha ajudat a posar-hi les meves coses. Després ha pujat al seient del conductor i jo, en anglès (encara no sé per què en anglès..) li he demanat si podia seure al seient de davant, perquè volia veure la nova ciutat a primera fila. 23 euros més tard m'ha deixat a la Via Baldesi 24, la casa on viuré durant el proper mes. He fet una ullada ràpida al meu nou carrer. Li hauré de fer una foto, perquè m'ha semblat preciós, digne d'una novel·la de la Mercè Rodoreda. M'he apropat al timbre del número 24 i he trucat al pis on deia "Garofalo Rizzo" i algú m'ha obert la gran porta, antiga, si no recordo malament, de ferro forjat, envoltada de plantes. Davant meu hi tenia tres esglaons que portaven a una nova porta, aquest cop de fusta, que ja estava oberta. He entrat dins arrossegant la maleta, que cada vegada pesava més, i davant meu, baixant per les escales, ja hi tenia la Elisabetta, una dona esvelta, morena, bonica. M'ha dit que pugés fins el primer pis (arrossegant encara la maleta per un bon tram d'escales), i dalt hi havia la segona de les dones del pis. No sé si són germanes (no s'assemblen gaire...), amigues... No ho sé, ja els ho preguntaré com pugui a l'hora de sopar (que, per cert, ja deu estar a punt de ser l'hora...). La qüestió és que he entrat al pis, ple de catifes al terra, moltes catifes! I molts mobles de fusta antics. No he pogut mirar amb massa detall perquè estava intentant comunicar-me mig en català, mig en castellà, mig amb la patilla... Ja prestaré més atenció després. M'han obert la porta de la meva nova habitació i se m'ha escapat un "uau!" inevitable. És una habitació molt bonica, acollidora, gran, amb llum...! M'ha agradat molt. Després m'han ensenyat el bany: és una espècie de passadís estret amb el lavabo al fons. La dutxa queda just entrant a l'esquerra. I després m'han ensenyat la cuina, força bufona també. M'han donat aigua, perquè m'estava desfent (amb tot això encara feia molta, molta calor), i m'han deixat que m'anés a posar còmoda a l'habitació. He posat tota la roba dins l'immens armari que no tindré mai a Barcelona. He posat les coses d'escriure, llegir, ordinador... sobre la taula de fusta que queda al costat de l'armai (també de fusta), i el pijama sobre el coixí del llit. Mentrestant (tot i que ja m'havien advertit que tanqués la porta) ha entrat el gat blanc i grassonet que corria pel pis, s'ha amagat sota el llit i, quan m'ha vist prou distreta, ha saltat sobre el llit, on encara està, dormint com una marmoteta, suau.

Papallones a la panxa

De vegades em ve de gust veure't però no em ve de gust que em vingui de gust veure't,

perquè potser vol dir que m'agrades més del que estic disposada a acceptar...

Agafaria un caçapapallones i caçaria la meitat de papallones que volen dins la meva panxa.

Xoquen entre elles, contra les parets del meu estómac, i em fan sentir estranya.

Però és una estranyesa que ja he experimentat abans,

i sé que m'agrada mentre la sento,

però també sé que arriba un dia que les papallones surten volant.

Pugen per la meva tràquea fins la boca i marxen.

Aleshores sé que les hauria d'haver caçat abans, per poder-les guardar amb mi per sempre.

Però se'n van, i el caçapapallones no és prou llarg com per caçar-les.

És una barreja alguns dies agradable, alguns dies estranya, alguns dies temible.

La caravana de Txarango fa parada a l’Apolo

La cua de gent tombava per la cantonada de Nou de la Rambla amb Paral·lel, el passat 18 d'abril, per poder entrar a l'Apolo a sentir el jove grup Txarango. S’hi respirava emoció i, mentrestant, el cos de seguretat controlava que hi hagués ordre i calma. Uns quants pallassos s'asseguraven que la gent estés ben excitada per entrar a la Sala Apolo, on Txarango estava a punt de començar el concert de presentació del seu primer CD,Benvinguts al llarg viatge.

Dins la Sala, l’emoció havia pujat un nivell. La gent que entrava es reunia davant l’escenari cridant i cantant, però el concert encara trigararia en començar... Paciència! Poc a poc s'anava omplint tot l’espai. De tots dos costats de l’escenari començava a sortir fum que emboirava l’Apolo, ara ja tot ple. I el públic ja cridava, tot i que encara faltava una estona perquè Txarango comencés a tocar.

Un cop més, el fum envaïa l’espai, i per fi el moment definitiu, el punt culminant. El públic era pur èxtasi: la festa havia començat i el circ havia arribat a la sala. Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites, equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes... Trompeta, saxo, baix, bateria, percussió, guitarra, veus i piano pujaven a l’escenari i encenien l’última guspira.

Dalt de l’escenari els Txarango van esdevenir pura il·lusió. El públic va cantar totes les lletres de les cançons del CD que amb prou feines fa un mes i mig ha sortit a la llum. I quan tot s’enlaira l’emoció va deixar caure alguna llàgrima d’entre els músics (i segur que d’entre el públic també).

I per rematar-ho, van acabar de la millor manera possible el concert de presentació oficial: Cesc Freixas, Gertrudis, la Pegatina, Itaca Band, les Sey Sisters... entre d’altres van pujar a l’escenari a cantar ‘Vola’, un dels primers temes de Txarango. L’última imatge triomfant de la nit: l’escenari ple de músics i l’Apolo abarrotat de crits d’alegria d’un públic totalment contagiat per la màgia del jove grup català que ja no necessita presentacions.






(Crònica publicada al web del SetmanariDirecta)

Dissabtes mandrosos, truita de patates i deixar la feina per demà

Tota persona en aquest món necessita, de tant en tant, un temps per desconnectar, un dissabte sencer per sentir que la vida no s’acaba entre llibres, ordinadors, feina, conferències, projectes... Un dia sencer per passar-lo entre el llit, el sofà, la cuina, i altre cop el llit; i millor si és amb bona companyia. I poder gaudir, així, del plaer de dinar tard, quan el cos ho demani. Anar a la cuina i decidir en cinc segons què ve de gust a la majoria. Ningú es queixarà si algú s’ofereix a fer una truita de patates, i menys si el resultat és tan sublim. Una truita d’aquelles enormes, per dins poc cuita, com la que podries menjar-te a qualsevol ‘Casa Paco’ d’Espanya, però feta a casa i consumida en un menjador de dubtosa categoria, sobre una taula improvisada perquè avui hi ha massa gent i el bol de l’amanida és massa gran, amb cadires de tres tipus, plats blancs i plats de vidre, gots reaprofitats de la crema de cacau, tovallons de paper i forquilles de tres i quatre puntes. Asseguts a les cadires, una noia alemanya, una altra de Costa Rica, una de catalana i dos nois sevillans.

Mentre feien el dinar han anat preparant i consumint una quantitat considerable de porros. Per consens, com la truita, han decidit fer-los d’haixix. L’herba quedarà per després de dinar, a l’hora de la migdiada. No s’han de preocupar, perquè avui no han de fer res de res en tot el dia. Però les drogues els han fet venir gana, així que devoren la perfecta truita de patates, ceba i pebrot verd, l’amanida completa i, de postres, una quantitat inhumana de xocolata amb llet i xocolata negra amb menta. S’encenen un porro més abans d’aixecar-se i anar al sofà a escoltar música.

la mateixa història de sempre

Tinc ganes de ser capaç de gaudir-ho al màxim. T'ho prometo. Però no sé si en sóc capaç...

Matilda, una pel·lícula innocent i deliciosa

Des de molt petita, (de fet, des de sempre, des que tinc consciència, si és que en tinc), no recordo una pel·lícula amb més detall, amb més il·lusió, amb més tendresa, que la de Matilda. Puc dir amb tota tranquil·litat i convicció que és una pel·lícula que m’ha marcat, i molt.

Si no és el vídeo que he mirat més vegades en tota la meva vida, no n’he mirat mai cap. Això sí, ja ho adverteixo, tot i que suposo que la majoria ja ho sabreu, que es tracta d’una pel·lícula per a criatures. Així que, si l’he vist cent vegades, ha estat entre 1996 (any en què es va fer Matilda) i el gloriós (i malaurat) dia en què a casa ens vam acomiadar del reproductor de VHS, donant la benvinguda al DVD, que va capgirar completament el meu rànquing de pel·lícules preferides.

La qüestió és que aquest any els reis mags em van portar la meva pel·lícula preferida de la infància en format DVD, ja que durant el 2011 vaig ser molt bona noia. A la mínima que vaig tenir una estona em vaig estirar al sofà preparada per deixar-me envoltar de la màgia de la Matilda, aquella nena tan fascinant, i desitjant amb totes les meves forces que no se’m trenqués un mite tan elemental per la meva vida.

Matilda, un cop més, no em va decebre. En recordava totes i cada una de les escenes, alguns trossos de diàleg, la cinta de cabell de la protagonista, els bombons de la capsa de la senyora Trunchbull, l’adorable caseta de la senyoreta Honey, l’escena en què la Matilda es prepara unes tortitas… Em vaig sentir criatura un cop més.

Però, sobretot, em vaig adonar (d’aquí la marca que abans comentava que Matilda ha deixat en mi) d’on ve la meva passió pels llibres, per llegir mil-i-una històries fantàstiques i endinsar-me als mons novel·lístics perduts. Qui no hauria volgut, als quatre anys, tenir la màgia de la Matilda? I si llegint-me una biblioteca sencera puc aconseguir-la? I si encara hi sóc a temps? Seguiré llegint, per si de cas…

Per si no ha quedat prou clar: Matilda és una gran recomanació, tant pels qui ja l’heu vist, recordar-la; com per pares amb criatures (ara teniu l’excusa per mirar-la), o qualsevol persona capaç de mirar amb bons ulls una pel·lícula innocent i deliciosa.

Per descomptat, no us oblideu de llegir el llibre! No cal que presenti a Roal Dahl.

Matilda (1996), Danny DeVito. Adaptació cinematogràfica del llibre Matilda (1988) de Roal Dahl.

Podeu trobar el llibre i el VHS a la Xarxa de Biblioteques Municipals (la versió en DVD no l’he trobat): http://bit.ly/ztO4eT

(Article publicat al web laculturanovalres)

Transglosadors. De la glosa al hip hop

El col·lectiu Cor de Carxofa i el Centre Cultural La Farinera del Clot aposten per apropar la glosa i el hip hop en català

Un any més el món de la música improvisada en català va protagonitzar el Transglosadors, una trobada amb l’objectiu d’apropar la glosa, vessant més tradicional d’aquesta música, amb el hip hop. El passat 4 de febrer, el Centre Cultural La Farinera del Clot, en una iniciativa conjunta amb l’organització Cor de Carxofa, va acollir improvisadores d’arreu dels Països Catalans en un combat per aconseguir les millors rimes, ja fos cantant un garrotí o rapejant.

Aquesta era la cinquena i última vegada que se celebrava el Transglosadors, la jornada de connexió entre la glosa i el hip hop en català. Els col·lectius organitzadors, un cop més, van voler demostrar que la distància entre la glosa tradicional i l’estil de música rap no és tan acusada com ens podria semblar. Al cap i a la fi, en termes generals, la idea és la mateixa: l’origen de tots dos estil es troba en la cultura popular, tots dos construeixen rimes de manera improvisada amb una música de base, volen aconseguir un discurs més o menys fluït i, sobretot, elaborar un missatge de temàtica comuna entre els dos estils: la crítica social i política (i alguna o altra rima més pujada de to).

La jornada

Va començar a les 20h, amb una sessió de micro obert dirigida per El Putu Nota (Pau i Xavi), i Poker d’Asos, que van rapejar alguns temes propis i van donar peu a les glosadores que es trobaven entre el públic a pujar i intentar improvisar a ritme de hip hop. Algunes intrèpides s’hi van atrevir, tot i que se les va veure molt més còmodes cantant garrotins i nyacres dalt l’escenari, durant la batalla entre glosadores i rapers. De la mateixa manera, aquests últims van provar sort amb la improvisació tradicional – alguns amb més èxit que d’altres, s’ha de dir –. Mireia Mena, Ramon de Cervera i Ferriol Macip, entre d’altres, van protagonitzar aquest “Espectacle Transglosador”.

Per acabar la nit, van pujar a l’escenari la resta de glosadores per oferir el darrer combat de glosa per equips que oficiaria Transglosadors. D’aquesta manera va concloure la final de la Lliga Nacional de Glosa, quedant l’equip de Guillem Ballaz, Caterina Canyelles, Ferriol Macip i Maria Dolors Sabater com a guanyador.

La crítica social, la corrupció, els mil-i-un vestits de Camps... van ser temes força recurrents, tant al combat com a la xarxa social Twitter amb el #garrotweet, que va tenir un paper força actiu durant tota la jornada. Tot plegat va anar animat per una backband de primera amb Marc Serrats al capdavant.

L’últim

I després de cinc anys, Transglosadors s’acaba. Com qualsevol projecte, comenta Caterina Canyelles, glosadora i presidenta de Cor de Carxofa, Transglosadors va néixer, va créixer, ha donat els seus fruits i ara s’ha d’acabar. Ja ha fet la feina que havia de fer, la pretensió no era que durés per sempre. Això no vol dir, ni molt menys, que l’associació deixi de fer altres coses per recuperar, estimular i difondre la glosa en català.

S’acaba el Transglosadors / Però una cosa jo us diria / Podem estar ben contents / De la bona companyia.

_____________

#garrotweet

Per segona vegada a Transglosadors, Twitter va resultar una eina innovadora útil per donar veu tant a aquells que no eren a l’acte en persona, com al públic o els mateixos glosadors que volguessin interactuar i provar sort amb els garrotweets.

Què és un garrotweet? Com descriu el col·lectiu Cor de Carxofa, “és el fill esguerrat dels garrotins, però només per escrit. És a dir, que són quatre versos de set síl·labes amb rima, com a mínim, entre el segon i el quart vers”.

Roc Casagran, el jove poeta de Sabadell, va ser qui es va encarregar d’anar proposant temes a Twitter perquè la gent participés d’una manera semblant al concurs que s’estava duent a terme a l’escenari de La Farinera.

(Article publicat a l'edició en paper del Setmanari de Comunicació Directa, número 260, 8 de febrer de 2012.) La publicació en paper conté alguns canvis d'edició.