Bye Bye 2010

Sembla que quan s'acaba l'any toca mirar enrere i valorar-lo. Ha estat un any profitós? He aprofitat al màxim els 365 dies? Què he après? Sóc millor persona?

Bé, tot és relatiu. Sobre si sóc millor persona que ara fa un any... No en tinc ni idea, és possible que això es valori millor des de fora, però he de dir que no em sento malament amb com ho he portat tot plegat. És cert que he tingut dies, o setmanes, de més crisi (sense parlar de l'economia, que evidentment puteja a tothom), ja sigui per temes acadèmics com personals. Hi ha hagut gent molt puta aquest últim any (no sé si jo també ho he estat).

La qüestió és, que sempre, cada any, hi ha algunes preocupacions que fan que sembli que no has tingut un bon any, però si em miro tota la resta de coses que he fet... Estic molt satisfeta del 2010.

Crec que, almenys per a mi, ha estat un bon any. No donaré detalls; ja sé jo quins motius em porten a afirmar això.

Ara només em queda dir, que espero que el 2011 sigui encara millor que aquest últim any. Se'm presenten uns mesos complicats... Acabar el batxillerat, treure una bona nota a la sele... però, sobretot, decidir què vull fer amb la meva vida a partir d'ara. Em sembla una decisió molt complicada, la que he de fer. Realment estic aterroritzada, perquè no em vull equivocar. (Ja sé que diuen que ara és moment d'equivocar-nos i tota la pesca, però, al cap i a la fi, qui vol equivocar-se...?).

Així doncs, espero que el 2011 sigui un molt bon any, que pugui superar tot el que em proposi i que aconsegueixi centrar-me (al menys part de mi) per agafar un bon camí.

:) Salut!

Bon Nadal !

Sota quatre pals mal col·locats hi trobem un home i una dona. Ell, fascinat, espera ansiosament que ella pareixi. El nivell de cultura de l'home és més aviat inexistent, així que a ella no li ha costat de convèncer-lo. M'explicaré:

Fa aproximadament set mesos que ella va començar a engreixar-se. Li creixia la panxa i guanyava pes. Al començament va poder amagar-se'n; no podia dir-li al seu marit que estava embarassada, ja que era més que evident que no podia ser fill seu (mai havien consumat el matrimoni). Però en algun moment o altre ell se n'acabaria adonant. I, efectivament, uns mesos més endavant ell va començar a sospitar, i la va acusar d'adulteri. Ella, desesperada, sense feina i depenent per complet dels diners que recaptava el seu marit tocant la flauta, va dir el primer que li va passar pel cap:

- És fill de Déu! És fill de Déu!

Al començament, el marit no s'ho volia creure, però al cap d'aproximadament cinc minuts, es va acabar convencent, entusiasmat per la idea que la seva família hagués estat escollida per representar a Déu sobre la superfície de la terra.

Així doncs, ara ella està a punt de parir. La insuficiència de recursos higiènics i mèdics posen en perill la vida del nen (evidentment, no pot ser una nena!), però ell, el marit, no està preocupat per la salut de la dona, perquè s'ha convençut que Déu vetlla per ella.

És 25 de desembre, i ella ha trencat aigües ja fa unes quantes hores. No hi ha ningú que la pugui ajudar, i ella nota que el seu nen pateix, i no vol morir desagnada. Desitja amb totes les seves forces que el pare del nen sigui al seu costat, però en comptes d'aquest, que ja li va deixar clar que no vol saber res d'ella, hi ha el flautista, acompanyat per dos animals que desprenen una pudor terrible, tenint en compte que no s'aixequen ni per cagar.

Finalment, ella infanta un nen, que surt relliscant, ple de sang i restes de bossa amniòtica. Triga molt en respirar, no plora, però el pare adoptiu està convençut que un miracle el salvarà. L'agafa per un peu. Mai havia vist un nadó abans, i no sap què fer-ne, així que el petit queda suspès cap per avall. Degut a la ignorància de l'home, que sembla que no sap diferenciar el cap i el cul del nen, aquest últim finalment plora. És viu.

La parella no té res per netejar i tapar a criatura. Ella està espaterrada, i no deixa de sagnar. El nen no para de plorar, i a l'home li està agafant un mal de cap horrible. Veient la terrorífica imatge amb pinta d'apocalipsi, la gent de poble, que fins aleshores havia ignorat a la parella de sota l'estable de pals, comença a dur-los alguns presents, bàsicament perquè parin de fer soroll, (és de nit, i volen dormir).

Ell, el marit, aprofitant l'avinentesa, exclama una vegada darrere l'altre:

- És fill de Déu! És fill de Déu!

Jesús, Maria i Josep es mitificaran. El fill de Déu, que nasqué en una bonica establia.

__________________________________________

M'encanta el Nadal :)

Me'n vaig a Lleida, salut !

El cervell, un objecte d'estudi inexacte

Els pensaments sexuals ataquen el cervell masculí un cop per minut, les dones pensem en el sexe un cop al dia.

No.

No, no i no. Tòpics.

No m'ho crec. Ni m'ho crec, ni m'ho vull creure.

Que sí, que segur que hi ha homes que contínuament pensen, parlen i fantasiegen sobre sexe. Però saps quants minuts té un dia? Mil quatre-cents quaranta minuts. Així doncs, se suposa que els homes pensen en el sexe mil quatre-centes quaranta vegades al dia. Això fa que pràcticament els homes es passin el dia amb una única obsessió al cap, que els impedeix concentrar-se en altres activitats. Només sexe.

I les dones què? Que només pensem en sexe un cop al dia? Si és així, conec un munt de casos, i m'hi incloc, que estan fora de la norma. Personalment, els pensaments sexuals m'ataquen el cervell unes quantes vegades més que una al dia.

Potser és que quan les dones ens fem grans deixem de tenir contínuament el tema al cap, i potser fan les estadístiques amb dones d'edat... avançada. Però si és així, realment, quina desgràcia i quin avorriment de vida!

Em sembla exagerada aquesta diferència en els cervells de l'home i la dona. Espero, vaja!, que sigui exagerada.

So long, Marianne - Leonard Cohen

Won´t you come over to the window, my little darling,

I'd like to try to read your palm.
I used to think I was some kind of gypsy boy
before I let you take me home.
So long, Marianne, it's time that we began
to laugh and cry and cry and laugh about it all again.

You know that I love to live with you,
but you make me forget so very much.
I forget to pray for the angels,
and then the angels forget to pray for us.

So long, Marianne ...

We met when we were almost young.
It was down by the green lilac park.
You held on to me like I was a crucifix
as we went kneeling through the dark.

So long, Marianne ...

For now I need your hidden love.
I'm cold as a new razor blade.
You left when I told you I was curious.
Did I ever say that I was brave?

So long, Marianne ...

You are really such a pretty one.
I see you've gone and changed your name again.
And just when I climbed this mountainside
to wash my eyelids in the rain.

So long, Marianne, it's time that we began to laugh and cry and cry
and laugh about it all again.

Un carrer qualsevol

Anava passejant pels carrers més estrets de la ciutat. Estava molt cansada de tot. Del dia, de la setmana, de tot l'any que havia passat. Necessitava tranquil·litat.

Quan vaig tombar la cantonada vaig començar a sentir una pudor absolutament horrible. Era la barreja entre la pudor de les escombraries orgàniques amb vòmit i els típics pixats de gat (i d'altres éssers). De seguida em van venir unes basques terribles. Se'm va remoure tot l'estómac; notava com tota la matèria gàstrica del meu cos recorria el meu interior de forma ascendent i irremeiable. Finalment vaig vomitar.

Tota jo vaig quedar recoberta de líquid llefiscós i d'un pudor que cada vegada em provocava més ganes de vomitar, i no podia parar.

Per entre les rajoles del terra corria el bilis que havia sortit desbordant de la meva boca.

Com vaig poder, intentant no respirar, vaig continuar caminant per arribar a algun lloc on em poguessin ajudar, però a cada passa que feia la terrible pudor d'escombraries i pixats augmentava. Aquell carrer era un infern. No va ser fins la següent cantonada que em vaig adonar d'on venia aquella bafarada. Assegut en un racó, un home vell lluitava contra una rata que li volia arrencar l'únic tros de pa que tenia. En aquell moment vaig notar que la pudor era màxima.

Devia tenir uns 75 anys, i les seves condicions eren absolutament infrahumanes. Em vaig sentir molt bruta i avergonyida per haver vomitat. Aquell home devia estar cada dia en la mateixa situació, i jo no havia sigut capaç d'aguantar un carrer sense respirar.

Improvització J+C número 1: je suis in albis

L'amistat d'aquells que realment t'estimen.
Big, big monkey man!
No siguis qui els altres presumptament creuen que ets.
Sento que m'encongeixo per moments, em plego per la meitat, em redueixo i desapareixo.
De vegades el que et diu el cor no és el que és cert; intenta escoltar des de l'exterior.
Música que ens marcarà tota la nostra vida, recordant temps passats.
De vegades riure no només fa canviar el teu estat d'ànim, sinó que també el dels qui t'envolten.
Me resulta tan raro todo lo normal.
Si la vida fos eterna no et preocuparies pel futur, però com que no ho és, és gratificant aconseguir assolir els teus reptes.
Si la vida fos eterna deixaries d'apreciar les petites coses que cada dia ens fan més grans.
La por de morir no t'ha d'importar si et supera la plenitut d'ésser.
Una guitarra profunda, lleugerament vibrant.
Segueix la música que t'impulsa, però aprèn a donar-li la intenció apropiada.
T'arrencaria el cor, però pensaries que t'estimo. Et trencaré els ossos i entendràs que t'odio.
Sistematitzar la quotidianeïtat sense donar'ls-hi importància a les petites coses que canvien la teva visió del món.
Improvitzant amb lídia b7, problemes de pronunciació i eloqüència.
Sinerologia facial que dóna informacions subliminals als individus que t'envolten.
Aprendre que hi ha gent que cuina l'arròs d'una forma tan estranya és xocant, realment xocant.
Petits glops de la poció de la vida.
Va obrir la porta amb suavitat, intentant impedir qualsevol petit soroll que pogués despertar els fantasmes de la casa.
Amor platònic que t'impulsa a assolir nous reptes.
La primera teula del passadís la va trair, cruixint profundament.
Troba l'endoll d'on surtin les guspires de l'amistat i no les deixis perdre.
De lluny un so encara llunyà anunciava l'arribada dels trombons.
No et cansis mai de buscar la clau que obre les portes a la felicitat.
Amb tota la lleugeresa que va poder aconseguir va sortir corrents, intentant escapar.
Salta, riu, diverteix-te i gaudeix; només així sabràs què és vida.
La va atrapar, tancant amb força la mà al voltant del seu turmell. Estava morta.

Poders curatius de la ganjah

Està científicament comprovat que la substància en qüestió cura, ni més ni menys que els encostipats.
És un fet i veritat absoluta que el consum d'aquest producte provoca sequedat en les mucoses facials de l'espècie humana. D'aquesta forma, els "mucus comunis" queden temporalment eliminats d'aquestes zones, i l'encostipat, així, se'n va.
(També és usat en casos d'al·lèrgia, ja que també és funcional).

Recepta exclusiva per a tot aquell amb necessitats (i un bon encostipat, per fer de "tapadera"... Ja saps què vull dir...)

La doctora Júrina.

absolutely nothing

She's still that little girl... She's always been, has never changed... and never will...

I'm so sorry for her... It's not fair to be this way, but she can do nothing.

FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS

SOBRE L'ANÀMNESI

1. Tenir curiositat és una necessitat, és una condició sine qua non per poder prosperar i evolucionar, per poder conèixer. Cal que tots els homes s'adonin que el coneixement és sempre favorable, i que per aconseguir-lo es necessita esforç i dedicació.

L'anàmnesi és el procés de recordar tot allò que l'ànima ha perdut en l'encarnació. Hem d'aconseguir que les remniscències esdevinguin coneixement, hem de redescobrir tot allò que l'ànima ha oblidat; en això consisteix el procés de l'anàmnesi. L'home té com a condició dur a terme aquest procés, conèixer i, finalment, assolir la veritat. No es tracta d'un fet que afavoreixi un sol individu, sinó que s'ha de ser conscient que les veritats universals són per a tothom, per això són universals, i que tot el que jo conegui ho hauré de compartir amb els altres.

Plató defensa que l'home ha d'esforçar-se per recordar, per dur a terme l'anàmnesi, perquè els coneixements no s'adquireixen sense dedicació. Es tracta, doncs, del camí cap a la contemplació de l'ànima.

2. Plató va elaborar una teoria segons la qual l'ànima humana, en la seva condició d'idea eterna, posseeix tots els coneixements. Quan es troba al món de les idees l'ànima ho coneix tot. Però en algun moment de la seva eternitat es veu degradada, encarnada en un cos. Ara l'ànima ha oblidat tot el que sabia, tan sols li queden unes "restes" d'allò que havia viscut a l'eternitat. Aquestes són les reminiscències.

La frase «la veritat de les coses existeix des de sempre en les nostres ànimes» fa referència a aquesta procés. L'ànima, segons Plató, és eterna: existeix des de sempre i per sempre. I durant l'eternitat, mentre es troba a la realitat suprasensorial, a l'univers immaterial, l'ànima posseeix tots els coneixements.

En el text, doncs, Plató està conscienciant als homes de que tots ells poden aconseguir redescobrir tot allò que la seva ànima sabia a la línia de l'eternitat. Totes les ànimes de totes les persones posseïen els tots coneixements, i ara és el moment d'esforçar-se en el coneixement per poder purificar l'ànima i que aquesta pugui, finalment, tornar al món de les idees d'on prové.

3. Plató, evidentment, no va ser l'únic en exposar una possible teoria del coneixement, tot i que sí que va ser dels primers en fer-ho d'una forma completa i elaborada. Per la seva escola hi van passar molts deixebles. D'entre tots aquests podem destacar Aristòtil.

L'educació platònica d'aquest va fer que la majoria de teories que va formular apareguessin a partir de les de Plató. Això no vol dir, ni molt menys, que el seu mestre el condicionés com a filòsof, sinó que les seves explicacions es poden fer a través de la filosofia del mateix Plató.

Per començar a fonamentar les seves teories, Aristòtil va desmentir gairebé tot allò que el seu mestre havia afirmat: L'ànima no és eterna, no existeixen les reminiscències perquè l'ànima no ha estat en cap món ideal on ho conegués tot, perquè el món de les idees (i les mateixes idees innates) no existeix. Així doncs, a partir d'aquí Aristòtil va dir que el saber no és recordar, sinó aprendre, i que la nostra ànima, en néixer, és buida, i ens hem de dedicar a omplir-la de coneixements (evidentment, de la mateixa manera que Plató, Aristòtil va creure també necessari l'aplicació d'un gran esforç per aconseguir l'aprenentatge).

Per altra banda, si bé Plató declarava que, del dualisme cos-ànima el que realment importava era l'ànima i tot el món intangible que aquesta implica, Aristòtil va centrar més els seus estudis en la part sensorial de l'home. Així doncs, segons aquest, el coneixement ha de ser sensible, ja que «no hi ha res al nostre enteniment que no hagi passat prèviament pels sentits».

En resum, Aristòtil va ser el primer empirista, ja que va dir que tots els conceptes apresos per l'home venen fonamentats per la memòria i la imaginació, és a dir, pels sentits. Tot allò que poguem conèixer serà fruit d'una prèvia impressió sensorial. Sense l'experiència, doncs, no hi ha coneixement.

4. No puc estar ni a favor ni en contra de la teoria de l'anàmnesi de Plató pel simple motiu que no conec, encara, una explicació epistemològica que realment em convenci. Tampoc ho podria dir d'Aristòtil, ni de Sòcrates. El que sí que puc dir és el següent:

Durant la història de la filosofia han sorgit idees molt diverses sobre quin és l'origen del coneixement humà, i cada pensador ho ha formulat com ha cregut, més o menys orientat cap a una vessant més racional o bé més sensorial. Crec que és un error formular unes idees d'una manera tan radical. Sempre s'ha de tenir en compte l'opinió d'un conjunt per poder trobar un terme mig que realment defineixi el concepte en qüestió; o no és això el que va formular Sòcrates en el seu mètode maièutic? No podem afirmar que el coneixement és exclusivament racional com tampoc podem dir que és únicament sensorial.

Tot i així, aquest fragment de text de Plató ens parla bàsicament de la necessitat d'esforçar-nos per prosperar, per assolir els nostres coneixements, i aquest sí que hauria de ser un punt en comú en totes les teories epistemològiques. L'esforç és la clau de l'èxit, i això és indubtable. No podem esperar que per voluntat divina es pugui assolir el coneixement, perquè és cadascú qui s'ha d'encarregar de buscar el seu propi mètode per aprendre.

AQUESTA ÉS UNA DE LES TASQUES (COMENTARI DE TEXT) QUE TENIEM PER FER A L'ESCOLA VIRTUAL DE FILOSOFIA. LA FEINA LA VAIG FER JO SOLA, SENSE AJUDA DE NINGÚ, I NO LA VAIG ENSENYAR A NINGÚ.

NOTA: 0,00

PERQUÈ RESULTA QUE CERTA PERSONA TENIA LES RESPOSTES IGUALS EN ALGUNS CASOS I SEMBLANTS EN D'ALTRES A LES MEVES.

FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS, DE VERITAT.

FILLS DE PUTA IRRESPONSABLES.

Redemption song

Old pirates, yes, they rob I
Sold I to the merchant ships
Minutes after they took I
From the bottomless pit
But my hand was made strong
By the hand of the almighty
We forward in this generation
Triumphantly

Won't you help to sing
These songs of freedom?
'Cause all I ever have
Redemption songs
Redemption songs

Emancipate yourselves from mental slavery
None but ourselves can free our minds
Have no fear for atomic energy
'Cause none of them can stop the time
How long shall they kill our prophets
While we stand aside and look? Ooh
Some say it's just a part of it
We've got to fullfil the book

Won't you help to sing
These songs of freedom?
'Cause all I ever have
Redemption songs
Redemption songs
Redemption songs

Emancipate yourselves from mental slavery
None but ourselves can free our mind
Woh, have no fear for atomic energy
'Cause none of them-a can-a stop-a the time
How long shall they kill our prophets
While we stand aside and look?
Yes, some say it's just a part of it
We've got to fullfill the book

Won't you help to sing
These songs of freedom?
'Cause all I ever had
Redemption songs
All I ever had
Redemption songs
These songs of freedom
Songs of freedom

Apunts de literatura catalana

La T. té un sentit molt pràctic de la vida. Li diu a Maria Rosa que copiï els apunts de la Paula, perquè tinc tanta son que no m'entero de res del que diu aquest senyor... Se m'estan tancant els ulls...

En Quirze serveix com a confident de Maria Rosa. És bàsic per entendre les relacions del matrimoni amb T. com per entendre a M. Rosa.

Acabo la classe d'avui dient un seguit d'incongruències i esforçant-me al màxim perquè els meus alumnes s'adormin i puguin, d'eixa forma, odiar-me eternament.

Cabòries, bojeria, mare de Déu senyor, desvariejo!!

M. Rosa està com una puta cabra! Ho diu el metge! El rector se la vol agenciar, per això li diu que es casi amb Marçal, perquè sap que aquest té disfunció erèctil, així que Maria Rosa anirà necessitada i acudirà a ell. Li vol fotre un bombo a la tia! Així la deixa ben contenta i es pot dedicar "a fer coses de dones". Puto Guimerà, que masclista era!

Quirze és estèril. Amb això podem concloure que Guimerà tenia un fort complex sexual, i això es reflecteix clarament en l'obra.

(amb tots els respectes a Àngel Guimerà, aquesta història no està basada en fets reals i no pretén res més que burlar-se de les productives classes de literatura catalana.)

Potser serà només una nena

Avui en dia, a excepció d'un molt reduït nombre, tots els pares i mares del món desitgen allò que serà millor per als seus fills. Evidentment, dependrà dequines siguin les prioritats d'aquests el que creguin que és més indicat per a l'educació dels nens.

Quan una parella va a l'hospital i els diuen: "serà una nena", il·lusionats, normalment, comencen a imaginar quin tipus de vida tindrà la petitona un cop hagi nascut.

Algunes famílies li compraran roba de color rosa de totes les mides, per si neix o més gran, i després començaran a pensar a quina escola anirà, quines activitats extraescolars farà, a quina acadèmia de dansa l'apuntaran i quants instruments sabrà tocar quan tingui nou anys.

Altres famílies es plantejaran un futur de fama per a la seva nena, perquè pugui fer tot el que la seva mare no va poder fer i perquè sigui la noia més preciosa i feliç del món.

Però també hi haurà famílies que s'adonaran que l'essencial no és quantes coses volen que la petita pugui fer o tenir, sinó que estan a punt de donar vida a una nena, i que el que importa és que aquesta pugui gaudir d'una bona educació i, sobretot, de l'amor dels seus pares.

L'últim any

Demà comença el curs escolar. Segon de Batxillerat. Si tot va bé serà l'últim any que passaré a l'escola on he anat des dels 2 anys... Porto tota la vida a la mateixa escola, amb la mateixa gent, amb els mateixos professors... i em fa molta pena que s'acabi. Per una banda està bé, ens fem grans, i ara tocarà fer coses noves, amb gent nova... Però per mi l'escola és com una segona llar, de vegades inclús hi estic millor que a la meva pròpia casa... I deixar-ho, després de tant temps, em fa molta pena.

Però quin remei! Ara toca fer un bon curs, estudiar molt per fer una bona selectivitat, fer el treball de recerca... Molta feina! Però és el que toca... Acabar bé perquè quedi un bon record de l'escola on he estat tota la meva vida... fins ara.

Nou disseny

He canviat per complet el disseny del bloc, completament conscient que queda molt hortera, però tenia ganes d'un canvi així, i apart volia provar les noves plantilles del bloc i tot això, perquè ja m'estava avorrint dels colors que tenia posats.

Així que durant un temps intentaré aguantar amb aquesta presentació tan poc seriosa.

Espero que us agradi!

El primer estiu de la golfa

(dijous 8)

Jugava a provocar els homes que passaven per davant de casa. Vestia la roba interior més luxosa que tenia i obria totes les finestres que donaven al carrer més cèntric del poble.

Durant aquell curs havien canviat moltes coses a la meva vida, i jo notava que ja no era la persona que sempre havia estat, i veia el món d'una forma nova, adonant-me, alhora, que el món també em veia a mi d'una altra manera.

Em vaig adonar, quan ja s'apropva l'estiu i la gent començava a desvestir-se, que encara que a mi el meu cos no m'agradés, sí que hi havia gent que l'admirava. Alguna cosa devia tenir. I quan, reflexionant, em vaig adonar que m'agradava sentir-me observada i desitjada, que això em feia sentir millor amb mi mateixa i em permetia, per un instant, augmentar el meu ego, vaig decidir passar l'estiu més calent fins el moment. I s'ha de dir que la temperatura acompanyava.

Així que, pràcticament despullada, quan a casa no hi havia ningú, em passejava per davant de les finestres obertes de manera que tot aquell qui volgués pogués parar a mirar-me.

Vaig poder observar que hi havia algunes persones que dia rere dia passaven més d'un cop per davant de casa. També vaig començar a classificar els homes per grau de timidesa, però mai en vaig tatxar a cap de depravat, al cap i a la fi era jo la porca que els provocava a consciència. Només quan un home dels que, per edat, podria haver estat el meu avi em mirava em sentia bruta i odiava la societat.

També s'ha de dir que no tot van ser floretes, el que em deia la gent del carrer. Alguna dona gran i alguna mare que passejava amb els seus fills em van arribar a cridar des de guarra fins a puta en més de cinc idiomes diferents.

Tot i així, de sexe no me'n va faltar ni un sol dia.

Veure'm des de fora

(dimecres 7)

Últimament em passa molt, duran les llargues estones en què el meu cervell es dedica a pensar exclusivament, sense fer cap altra activitat de major rellevància, en mi mateixa. Per uns moments visc en un món egocèntric en el que em pregunto, sovint, com em deu veure la gent des de fora. Quina és la imatge que transmeto als altres. No és pas perquè vulgui saber què opinen de mi, ja que pel què fa a aquest tema cadascú és lliure de pensar el que vulgui. És més aviat per la recent inquietud que m'ha sorgit: m'agradaria, durant un dia, o durant uns instants, o de tant en quant, poder-me veure des de fora. Abandonar el meu cos per veure'm amb els ulls d'un altre. Poder-me observar des de tots els angles que un mirall no em permet observar, poder tocar-me amb unes mans que no estiguessin limitades com les meves, que estan fortament enganxades als braços, que resulten ser de llargada limitada...

Desitjo, de veritat, poder saber com sóc sense dependre de la meva subjectivitat, ni la dels meus amics, ni de l'irreal imatge que pugui crear una càmera o un mirall, perquè una imatge no és més que una representació limitada de la realitat, i el que jo vull és veure'm des de fora, com si estigués veient a qualsevol altra de les persones que veig cada dia, no en la ficció, sinó en la realitat.

Crec que és un desig que moriré sense haver vist realitzat.

Nostàlgia, descontrol de la pròpia vida

(dimarts 6)

No puc més. Necessito tornar a casa, a Barcelona, perquè sento que quan no hi sóc les coses se'm descontrolen.

Sento nostàlga, tristesa, em sento sola, perduda, lletja, grassa, inútil, utilitzada, oblidada... Aquí Sallent hi fa molta calor, i les nits són horribles. Vaig a dormir sense obrir ni la tv ni l'ordinador, sense saber què ha passat fora d'aquest poble durant el dia, tant pel què fa al món com pel què fa als meus amics.

I dubto de tot, i tinc por d'arribar divendres a casa i seguir sentint-me sola, de que certa gent s'oblidi de mi, que no vulguin parlar amb mi; o que hagin passat coses que em perjudiquin. Que la gent hagi parlat massa i jo no hagi estat a casa per fer-me'n càrreg.

Necessito poder-ho tenir tot sota control, necessito arribar i que tot estigui bé, tot al seu lloc i potser fins i tot milor que mai. Necessito que deixi de fer calor, deixar de menjar-me tant el cap, veure la gent que estimo, vull roba, vull dormir bé, vull sortir de festa, i (_______fragment censurat______). Puta vida trista, nostàlgica, traïdora, solitària!

Em vull sentir bé, em vull veure maca, però lluny de casa es fa impossible.

(________________fragment censurat__________________).

Les tres últimes entrades i les dues que escriuré a continuació van ser escrites durant la setmana anterior, per tant formen part d'una realitat passada.

Què se n'ha fet dels dígrafs a la Catalunya Central?

(dilluns 5)

Que consti que no hi tinc res en contra. Que respecto absolutament l'existència dels diferents dialectes del català (només faltaria !) i els valoro a tots per igual. Amb aquesta crítica no pretenc despreciar a ningú, simplement faig un apunt sobre un tema que em crida l'atenció. Un cop dit això...

Ja fa alguns any que a l'estiu paso un parell de setmanes en un petit poble aprop de Manresa: Sallent. Hi vaig a fer de cangur a dos cosins meus que viuen allà.

En primer lloc cal destacar una curiositat que s'escolta de seguida a casa dels meus familiars: Els pares dels meus cosins, és a dir, els meus tiets, són tots dos de Lleida, i per tant amb l'accent de la seva zona, en canvi, els meus dos cosins, que des de petits han estat visquent a Sallent, tenen tots dos un profund accent de la Catalunya d'interior, el que alguns a Barcelona anomenarien accent de poble, de pagès. Si més no a mi, em fa certa gràcia que cap dels meus dos cosins utilitzi la més mínima influència dels seus pares, ni tan sols a casa.

En segon lloc ens trobem ja amb el tema principal que ens ocupa, que és l'assassinat que cometen els habitants de Sallent (i probablement dels voltants també) contra els dígrafs. Resulta que en català hi ha unes normes que regeixen l'utilització de la llengua. Entre aquestes hi trobem el següent:

Que es pronunciaran com un únic so les grafies -ig- quan vagin juntes, de manera que la -g- passarà a ser una barreja entre entre una -j- i una -x-. De la mateixa manera que quan aparegui escrit -ix- es produirà, també, un dígraf, produïnt un so suau, com un xiuxiueig.

Però aleshores me'n vaig a Sallent i sento parlar els meus cosins, i altra gent del poble, des dels nens més petits, passant pels adolescents, fins els més grans, i si m'hi fixo puc escoltar clarament com tots ells diuen: "vaic a comprar", en comptes de fer un ús normatiu del dígraf -ig-, pronunciant doncs totes dues lletres per separat. I respecte a les grafies -ix- m'adono, amb gran horror per la meva oïda (ho he de reconèixer), que blasfemien el dolç so que li pertoca en pronunciar -pertxò-. La paraula -pertxò- no és una paraula, sinó l'abreujament de -per això-. El fet d'abreujar les dues paraules en una no se'm fa estrany, ja que també ho faig jo, però m'esglaia escoltar que dur i agressiu sona aquest -pertxò- amb ics de txèquia.

ATENCIÓ! IGNORANTS EGOCÈNTRICS ALTAMENT INFORMATS !

(diumenge 4)

De vegades em passen coses que després m'agrada compartir amb certa gent. De vegades són coses que potser seria millor no explicar, per si de cas, però acostumo a pensar que les persones a qui els explico aquests fets són de confiança, iq ue si els demano que no en diguin res a ningú realment no en diran res. Però després, de vegades, m'adono que he estat massa inocent, perquè resulta que algú s'ha dedicat a xerrar-ho. I m'arribo a sentir imbècil, estúpida, perquè tothom sap allò que jo no volia que sabés ningú.

Hi ha persones molt egocèntriques i ignorants a qui no els importa fotre la vida dels altres. Al cap i a la fi, mentre no els afecti a ells els és igual si estan putejant algú altre.

Així que arriba un moment, quan t'adones de tot el que ha estat passant al teu voltant, en què ja no saps en qui pots confiar. Perquè una persona et diu que l'altra ho ha explicat i viceversa, per tant no pots saber qui és, realment, que ha parlat més del compte. I vols poder confiar en aquestes persones, però realment, fins a quin punt pots fer-ho?

I em sento malament, perquè algú en qui en principi confio no és de confiança, però tampoc puc saber del cert qui és. I per altra banda pateixo, perquè ara ja no és a les meves mans decidir qui sap i qui no sap de què va la meva vida. Ara tot depèn d'un grup d'egocèntrics ignorants amb un nivell d'empatia infrahumà.

I em fa fàstic no saber en qui puc confiar, i veure que hi ha gent de meu voltant que sap coses meves que no vull que sàpiguen, i que ignoren quant mal poden poden fer amb la informació que tenen.

I tot fa fàstic, i fa mal.

Albert

Quan era petit, l'Albert va patir un accident quan un cotxe, passant en vermell, se'l va endur per davant, deixant-lo a ell en coma durant dotze dies.

Mentre era a l'hospital, encara inconscient, els metges no tenien del tot clar si se n'acabaria ensortint. Es trobava en una situació molt crítica. Per als seus pares aquells dotze dies van resultar eterns, devastadors. En un cop de sort, però, l'Albert tot d'una es va despertar. Va obrir els ulls i, incapaç de parlar, va emetre un so esgarrifós que va desvetllar a la seva mare, que dormia incòmoda a la butaca del costat del llit de l'habitació de l'hospital. Ella, empesa per l'eufòria del moment, es va avlançar sobre l'Albert en un intent d'abraçar-lo. Això va provocar una reacció del nen totalment inesperada. Es va posar a cridar i a pegar a la seva mare, incapaç de reconèixer-la.

A partir d'aquell dia tot va ser diferent per a l'Albert i la gent del seu voltant. Per al nen eren tots desconeguts.

Al començament els metges, sense tenir realment gaire respostes al què passava, van confiar en que el temps faria que l'Albert recordés tot el que havia oblidat o, si més no, que tornés a aprendre-ho tot de nou, com si hagués tornat a neixer. Però no va ser així. Al contrari; l'Albert, amb set anys de vida, va ser incapaç de reincorporar-se a la vida social. Rebutjava qualsevol contacte humà, de manera que el seu aprenentatge es va veure impossibilitat. D'aquesta forma es va aïllar completament de la resta del món. L'únic que sabia fer, i feia, era dibuixar, així que els següents i darrers tres anys de la seva vida els va passar davant d'una pila de fulls i una capsa de colors. Dins el seu cap únicament existien milers de criatures fantàstiques que es va dedicar a dibuixar.

Havia après que si tenia gana o set només li feia falta emetre aquell so que havia fet en despertar a l'hospital. D'aquesta manera la seva mare, que ara dedicava per complet la seva vida a l'Albert, li duia el que necessitava. Si se li acabaven els fulls o els colors tornava a grunyir i de seguida n'hi portaven de nous. Ningú va ser mai capaç d'extreure cap mostra d'afecte de l'Albert, que continuava agredint a qui se li acostava.

De la mateixa manera que els metges desconeixien la causa del comportament d'aquell nen, tampoc van ser capaços d'establir la causa de la seva mort, que una nit de tempesta va deixar un drac vermell sense pintar.

La Júlia conquereix l'espai (3)

D’altra banda i amb gran decepció, la Júlia va poder comprovar que, per molt que es dirigien cap al cel, molt amunt, les estrelles que sempre l’havien encantat continuaven estant lluny, molt lluny. Tota la seva infància havia somiat que el cel era com un decorat i que, per lògica, com més se separés de la Terra més aprop tindria les estrelles, i cada cop brillarien més. Però es va adonar que aquestes sempre estaven a una distància abismal, com si el decorat fugís lluny, molt lluny.

D’aquesta manera, els cinc dies de viatge van anar passant, tot es feia cada vegada més real i la lluna estava ja a tocar. Finalment la Júlia va veure els seus desitjos fets realitat quan el pilot de la nau va anunciar l’arribada.

Per accedir a la superfície lunar va ser necessari aparcar la nau sobre l’atmosfera artificial que havien creat per aconseguir introduir a la lluna els nivells de gasos, com l’oxigen, que permetessin la vida humana allí, com també per evitar el xoc amb els meteorits causants dels cràters. El que no permetia aquesta atmosfera era augmentar la gravetat.

Des d’allà es va obrir una comporta que va donar accés als tripulants del coet a la lluna mitjançant una rampa amb efecte gravitatori per aconseguir que arribessin a nivell de terra i allà posar-se les botes espacials per poder caminar, per primera vegada, per sobre de la suerfície lunar.

La Júlia va notar, per primera vegada, l’agradable sensació que produia caminar a la lluna. Se sentia totalment alliberada de qualsevol mal físic que a la Terra pogués haver sentit. Tenia els músculs més relaxats que mai. Era, físicament, com estar dormint mentre caminava. I tot era tan lleuger, tan simple, tan volàtil…! La noia es va deixar endur per aquella sensació, es va oblidar de posar-se les botes per mantenir-se a terra, així que va sortir flotant, empesa pel no-res i immersa en una immensa tranquil·litat i pau embriagadores. Va esborrar qualsevol pensament o inquietud que pogués passar-li pel cap en aquells instants. Simplement va deixar de ser tot el que havia estat i es va abandonar en l’eternitat.

........................

He posat el conte en tres parts perquè si no es veu massa llarg i fa por i mandra de llegir.. És força.. curiós? però al cap i a la fi és part d'un treball de cmc.. xd

La Júlia conquereix l'espai (2)

Ara només faltava ella. Havia estat esperant a la Terra, vivint en un espai de 30 metres quadrats però convençuda que el destí li reservava una sortida millor, només necessitava paciència. Es volia assegurar que tot funcionava correctament a l’exterior abans d’anar-hi. Finalment havia entrat a participar en un concurs que li oferia una nova vida, una nova casa. Així, quan va rebre la notificació que havia guanyat, només va haver d’agafar una petita motxilla on hi va posar la poca roba que tenia i la fotografia on apareixia la seva família i va sortir corrents cap a la base super secreta on la seva privilegiada nau espacial l’esperava per agafar rumb cap a la lluna.

El coet estava pintat a ratlles de colors que conjuntaven amb el vestit espacial que la Júlia s’hauria de posar. Amb ella hi viatjarien 5 astronautes perfectament preparats i tres guanyadors més del concurs. Serien cinc dies de viatge en el transport més ben preparat per a l’ocasió, de tecnologia catalana. L’interior de la màquina disposava de les instal·lacions més confortables, disposades per facilitar el viatge als quatre afortunats. Però la Júlia estava massa neguitosa com per gaudir de totes aqueles comoditats. Estava a punt d’abandonar la Terra i tot el que havia estat la seva vida fins aleshores.

El viatge se li va fer etern. Les nits les va passar, en gran part, desperta, frisant per descorbrir un nou món, per veure la Terra a la llunyania, des de la lluna, amb els seus propis ulls. Ja havia vist moltes vegades imatges del seu planeta, simples fotografies, però la Júlia tenia una immensa curiositat per experimentar-ho tot per ella mateixa. Tenia grans esperances i il·lusions posades en l’experiència. Va passar moltes hores asseguda al costat de la finestra de la nau, veient com deixava enrere el planeta blau a una velocitat supersònica i com cada vegada era més aprop de la nit eterna. Un dels moments més màgics del viatge va ser quan la nau va atravessar l’última capa de l’atmosfera, anul·lant així els efectes de la gravetat i endinsant-se en l’espai interplanetari. De sobte una escalfor molt agradable li va envoltar tot el cos. Els astronautes a bord li van explicar que aquella sensació era deguda al plasma procedent del vent solar que ara envoltava el coet.

La Júlia conquereix l'espai (1)

Quan la Júlia es va llevar aquell 1 de març de 2053 va veure sobre la taula la tan esperada resposta a la seva sol·licitud. De pressa i corrents va obrir el sobre de color groc i taronja que seria decisiu en l’estil de vida que a partir d’aquell moment tindria. I, efectivament, havia estat l’escollida! Tenia la vida resolta! Després d’anys de malviure, de menjar malament, de vestir les restes de roba que li quedaven de joveneta… Per fi, per fi tindria tot allò que havia somiat. Una casa flotant en l’espai antigravetat de la lluna.

Per situar-nos en el context d’aquella època haurem d’explicar els conflictes que van succeir a principis del segle XXI, segona dècada del nou mil·leni; una forta crisi econòmica va fuetejar l’economia de totes les famílies, deixant a l’atur gran part de la població. Però cap aquella època l’ésser humà desconeixia les terribles conseqüències del sistema capitalista. Tots tenien l’esperança que la crisi passaria i tot tornaria a la normalitat. L’economia es reinstauraria i el cicle econòmic es tornaria a iniciar.

Però aquest cop no. Aquesta vegada la crisi va seguir endavant, empitjorant dia a dia de forma irremeiable. Cap a meitats del segle XXI, la crisi econòmica, que ja havia deixat més del 40% de la població a l’atur, es va barrejar amb una terrible crisi del petroli que va fer empitjorar el nivell de vida de la població del primer món, provocant una final decadència de l’economia i la societat política del moment. Finalment, amb l’esgotament total dels recursos energètics, la vida a la Terra va resultar catastròfica. Els pocs humans que posseïen les riqueses van buscar la manera de fugir de tanta pobresa, solitud i mala vida.

Tornant a la Júlia; la seva família, com la de la majoria de persones en la seva situació, es va veure molt afectada per les crisis, perdent l’antiga qualitat de vida que havien mantingut. La noia, doncs, es va veure forçada a marxar de casa per facilitar l’economia, tant d’ella com dels altres. Es va establir en un petit pis de Barcelona, amb una feina que tansols li permetia malviure, així que, en les seves estones de temps lliure va començar a desenvolupar un nou entreteniment. Poc a poc es va anar formant dins la seva ment un món fantàstic, irreal; un món amb esperança per prosperar. D’aquesta manera, dins el seu cap, la Júlia va fer evolucionar les tecnologies i va idear una nova forma de vida, en un món nou, on tot era possible.

Finalment la seva ment va traspassar els límits de la Terra, va anar més enllà de l’atmosfera, va crear naus capaces de volar a velocitats mai imaginades, va conquerir la lluna, Mart, Júpiter i Venus, hi va establir els recursos necessaris per a la supervivència humana i va enviar gent a poblar aquests espais. Va construir cases, pobles, ciutats i països… Va somiar un univers sense fronteres.

Alice in Wonderland

White Rabbit - Jefferson Airplane

One pill makes you larger
And one pill makes you small
And the ones that mother gives you
Don't do anything at all
Go ask Alice
When she's ten feet tall

And if you go chasing rabbits
And you know you're going to fall
Tell 'em a hookah smoking caterpillar
Has given you the call
Call Alice
When she was just small

When men on the chessboard
Get up and tell you where to go
And you've just had some kind of mushroom
And your mind is moving slow
Go ask Alice
I think she'll know

When logic and proportion
Have fallen sloppy dead
And the White Knight is talking backwards
And the Red Queen's "off with her head!"
Remember what the dormouse said;

Paisatge romàntic

A través de la finestra entreoberta m'arribava la deliciosa olor de la sal que desprenia el mar. Aquells matins al poble m'apassionaven. Sortia a la terrassa per contemplar la immensitat, l'esplendor del mar, aquella imatge perfecta d'una tempesta a l'horitzó apropant-se a gran velocitat cap a la costa. Onades gegants xocant amb força contra l'espigó. El petit far desapareixent entre l'escuma uns instants i reapareixent quan el mar fugia de la badia arreplegant tot el que trobava pel camí. La força de les onades m'esquitxava, em mullava confonent-se amb la pluja que cada vegada queia més intensament. Llamps i trons sonaven cada vegada més coordinats. La tempesta se situava, per unes hores, sobre el petit poble del nord d'Irlanda on de petita passava tants dies imaginant que el mar se m'enduia lluny, sempre cap a l'horitzó.

Grassa

Sóc grassa. Estic grassa. Em sento lletja, fastigosa, em sento grassa. I menjo molt, perquè tinc molta gana, i això m'engreixa, perquè menjo a tota hora, i això no és bo. I ho sé, i penso, "que sigui l'últim cop que t'excedeixes i menjes (qualsevol cosa)!" Però després, ja sigui al cap d'unes poques hores o el dia següent torno a fer el mateix, al cap i a la fi, ja tindré temps d'arreglar-ho! Encara falta molt per l'estiu, no? O potser no tant... D'aquí quatre dies ja es podrà anar a pendre el sol a la platja i jo seguiré lletja, fastigosa, grassa.

Ho notes, com ens corromp la societat? Ja no és corrupció de les llibertats. Tenim reprimit el sentir-nos bé amb nosaltres mateixos.

Sant Jordi

Sembla que avui comenci la vida. Sembla que avui hagi nascut tothom. Sembla que les roses ens il·luminin la cara i sembla que tots siguem, per un dia, més feliços que mai.

I és que és Sant Jordi, i sembla (o a mi m'ho sembla) que encara que no estiguis enamorats, que encara que cap persona especial et regali una rosa puguis, igualment, sentir aquella petita llum dins el cor; diminuta, fins i tot, com una xispa, però capaç d'il·luminar-ho tot.

Veus que les persones somriuen pel carrer, encara que plogui, encara que no duguin una rosa a les mans. Perquè la felicitat que irradia la gent s'encomana. És per això que per Sant Jordi tothom sembla més feliç, perquè probablement ho és.

Llatí (gramàtica)

declinacions

1a declinació (temes en a):

sl. a a am ae ae a

pl. ae ae as arum is is

2a declinació (temàtics o/e):

sl. us e um i o o

pl. i i os orum is is

2a declinació (temàtics o/e neutres):

sl. um um um i o o

pl. a a a orum is is

3a declinació (atemàtics consonàntics):

sl. ? ? em is i e

pl. es es es um ibus ibus

3a declinació (atemàtics vocàlics en -i):

sl. is is em is i i

pl. es es es ium ibus ibus

3a declinació (atemàtics vocàlics en -i neutres):

sl. e e e is i i

pl. ia ia ia ium ibus ibus

4a declinació (atemàtics vocàlics en -u):

sl. us us um us ui u

pl. us us us uum ibus ibus

4a declinació (atemàtics vocàlics en -u neutres):

sl. u u u us ui u

pl. ua ua ua uum ibus ibus

5a declinació (atemàtics vocàlics en -e):

sl. es es em ei ei ei

pl. es es es erum ebus ebus

flexió verbal

present, pret. perfet, supí

porto, portaui, portatum (1) --> -a

habeo, habui, habitum (2) --> -e

dico, dixi, dictum (3) --> cons

audio, audiui, auditum (4) --> -i

present indicatiu (activa)

-o -mus

-s -tis

-t -nt

porto(1), habeo(2), dico(3) (dic-i-s...), audio(4)

sum / sumus

es / estis

est / sunt

imperfet d'indicatiu (activa)

-m -mus

-s -tis

-t -nt

ama+ba-(1), habe+ba-(2), dic-eba-(3), audi+eba(4)

eram / eramus

eras / eratis

erat /erant

present i imperfet (passiva)

-r -mur

-ris/re -mini

-tur -ntur

ex. porto-r, portaba-r...

canvi activa - passiva

activa --> Subj (N) + V + CD (Acus)

passiva --> S.passiu (N) + V. passiu + C.Ag (Abl)

(el subjecte passa a C.Agent, el CD passa a S.passiu)

pretèrit perfet d'indicatiu (vaig ser)

-i -imus

-isti - istis

-it -erunt/ere

portaui, portauisti, portauit...

fui / fuimus

fuisti / fuistis

fuit / fuerunt-fuere

plusquamperfet d'indicatiu (havia estat)

-m -mus

-s -tis

-t -nt

portau+era-m, portau+era-s...

fueram / fueramus

fueras /fueratis

fuerat / fuerant

flexió de l'adjectiu

concorda amb el nom que acompanya en gènere, nombre i cas.

- 3 terminacions: magnus(m), magna(f), magnum(n)

- 2 terminacions: fortis (m, f), forte(n)

- 1 terminació:

a) prudens (temes en -i)

b) vertus (consonant)

l'infinitiu

actiu

1a conj. porta-re

2a conj. habe-re

3a conj. dic-e-re

4a conj. audi-re

passiu

1a conj. porta-ri

2a conj. habe-ri

3a conj. dic-i

4a conj. audi-ri

verb sum --> es-se

verbs deponents

verbs amb forma passiva que sintàcticament tenen significat actiu.

el participi

present (actiu): simultaneitat -nt- (traducció = gerundi)

perfet (passiu): anterioritat -tus,ta,tum <>

sintaxi del participi

participi concertat: concorda amb un nom que és un element de l'oració.

participi absolut: nom en Abl + participi en Abl, constitueixen part d'una unitat independent.

graus de l'adjectiu

grau positiu: ars longa, vita breuis.

grau comparatiu d'inferioritat i igualtat (igual que en català):

- tam... quam...

- minus... quam...

grau comparatiu de superioritat: [gran positiu de l'adj. + -ior/-ius]

- clarus-a-um > clar(o)-ior /clar(o)-ius

grau superlatiu: [grau positiu de l'adj. + -is-si-mo]

- clarus-a-um > clar(o)-issimus -a-um

- pulcher, pulchra, pulchrum > pulcherrimus -a-um

flexió dels adjectius amb sufic -ior,-ius

sl. fortior/fortius, fortiorem/fortius, fortioris, fortiori, fortiore

pl. fortiores/fortiora, fortiores/fortiora, fortiorum, fortioribus, fortioribus

Al que critica sin piedad

Siempre con insolencia te comportas.

Créete, con lo que escribes denotas

Insatisfacción, porque a ti la vida

Nunca te ofrece la afable salida.

Sé que mi lenguaje no llega a mida,

Mis rimas aquí no tienen cabida,

Pero sí puedo apreciar que tu notas

Que el mensaje supera lo que brotas.

Si con lo que voy a decirte sientes

Que a tu corazón le muerden serpientes

Darte cuenta deberías de cómo

De los demás rehusas el asomo

Despreciándolos, sus almas hiriendo:

Con una amistad vivieras riendo.

Diari d'un adolescent anorèctic

El meu és un problema genètic. La meva mare és obesa, i tota la seva família. Com a conseqüència jo també ho sóc. El meu pare, en canvi, era molt prim, o això he sentit a dir, però la veritat és que a les fotografies que encara conservem d’ell no se’l veu massa bé, només la cara; l’únic que sé realment sobre ell és el que la mare me n’ha explicat, i pel que diu i per la manera com en parla… jo noto que ella voldria que jo fos com el meu difunt pare. Un home intel·ligent, amb mà pels negocis i molt atractiu, sobre tot. Sobint em mira amb pena, i d’aquesta manera em fa saber que no sóc qui ella voldria, que no em pot estimar com a mi m’agradaria perquè l’he decepcionat.

És per la mare que he d’estudiar molt. Necessito aconseguir que estigui orgullosa de mi per assemblar-me al pare. També és per la mare que faig dieta. M’he d’aprimar, he de fer que la mare pugui veure el pare quan em miri i, així, aconseguiré que m’estimi. Quan la mare vegi que m’estic aprimant per ella i que les meves notes de l’escola milloren molt podrà, per fi, estar orgullosa del seu fill que tantes decepcions li ha dut.

Però, com ja he dit abans, la meva obesitat és deguda als horribles gens de la família de la mare, per tant, per moltes dietes que faci no m’acabo d’aprimar. Últimament sentia molt a parlar sobre això que classifiquen com a malaltia però que, al cap i a la fi, és un recurs més per aprimar-se. Vaig entrar a internet, on avui en dia trobes tota la informació del món i més, i vaig buscar quins eren els mètodes que utilitzen els anorèctics per aprimar-se. Vaig trobar el nom d’unes pastilles que no necessiten recepta i vaig anar a la farmàcia a buscar-les. Com a efecte secundari de prendre-les hi ha els vòmits. Així no fa falta que em provoqui les nàusees amb els dits, cosa que vaig provar i era realment incòmode. Quan hagi perdut, al menys, 10kg deixaré el sistema d’aprimar-me. Sé que no em costarà. Tinc molt clar el que estic fent. Sóc plenament capaç d’adonar-me quan cal parar. Jo no sóc com la resta de malalts.

(text1)

Sevilla

Després d'una setmana a Sevilla torno a ser aquí.

Han estat uns bons dies, amb els seus moments, però tot té els seus moments, tant bons com dolents. En general he de dir que m'ho he passat molt bé. Estic molt cansada, però ha estat molt bé. Sevilla, com a ciutat, preciosa. M'ha encantat, simplement. Córdoba també és preciosa. M'encantaria, de gran, tenir casa a Córdoba, o a Sevilla, per poder passar-hi els hiverns, amb un pati interior il·luminat i decorat amb plantes precioses, amb tarongers que facin aquella olor tan intensa i deliciosa... Preciós tot.

Hem menjat molt bé (potser massa i tot...), tapes cada dia, boníssimes. I m'enduc dues samarretes noves, una bossa lila de ratlles sense cremallera i dues postals boniques, per tenir un petit record de Sevilla. Em va faltar comprar una flor.

No tinc fotos, perquè aquest cop no m'he emportat la càmera, em va fer mandra. Ara només espero que la gent em passi les fotos que va fer, especialment les de l'última nit, perquè va ser una nit per no oblidar, de veritat.

Deixaré això com un balanç positiu del viatge, perquè és el que vull recordar.

Salut!

///////

All this stuff, it just SUCKS a lot.

that fucking attitude makes me wanna cry and break, everything.

La mosca

Estava dormint plàcidament al sofà de casa. La televisió encesa amb el volum molt baix, perquè no em molestés, i tapada amb la manta de quadres. Estava realment cansada i somiava pornografia inconscient. Però de sobte em vaig desvetllar. Hi havia alguna cosa molesta a l'ambient. Un soroll, un petit so constant i altament irritable. Havia entrat una mosca a casa. En un principi vaig intentar ignorar-la. Estava en un punt molt intens del somni. Però les mosques què han de saber?! La molt puta no parava de volar aprop meu, i el seu odiós brunzit se m'estava clavant al cervell. Em picava tota la cara. Tenia la sensació que milions d'insectes repugnants aletejaven davant meu, posant-se per tot arreu.

La molt puta de la mosca finalment em va fer saltar del sofà, just quan estàvem en ple èxtasi a la dutxa.

Discurs buit de contingut

Hi ha una manera molt senzilla de caure bé a la gent i estar sempre envoltat de persones fascinades pel teu caràcter i personalitat. Consisteix en fer allò que fa la majoria pensant-te que ets únic i inimitable. Evidentment, la base de tot això està en l’aparença: els talons més alts, sofisticats i, aparentment, més cars. Et fiques a tothom a la butxaca si saps quina roba és la més indicada d’aquesta temporada.

Hi ha un altre punt a tenir en compte, en aquest procés. A part de l’aspecte físic molt ben cuidat, tothom sap que l’important es troba a l’interior, per això cal fer ostentació del nivell intel·lectual que es posseeix emprant els mots més enriquidors i complexos del nostre diccionari sense massa miraments en el significat d’aquests; només cal mostrar-se convençut del que es diu. Al cap i a la fi, tu saps que en qüestions d’intel·ligència i maduresa els passes la mà per la cara a tots. Només necessites que ells se sentin sotmesos a tu i siguin il·luminats per la convicció consegüent.

Un cop fins i tot tu t’has cregut les paraules que ets incapaç d’entendre només et falta donar a entendre que centres la vida en uns ideals i exposar-los sense necessitat d’elaborar-los en excés, tan sols amb el típic discurs buit de contingut pots deixar els qui t’envolten impressionats.

És simple i, pel que sembla, força eficaç. Si no, la societat no tindria el cutis en tan bon estat, no?

Un bonito autorretrato

Perdoneu que estigui en espanyol, és que és un treball de classe...

Y aquí estoy yo. Ganándome la vida en la calle y cobrando una miseria por acostarme con los más asquerosos hombres. Quién me iba a decir, hace diez años, que de mayor únicamente podría aspirar a ser Carina, la prostituta de a Rambla de Barcelona.

Recibí una buena educación. Mis padres me querían y pagaron por ella. Todos veían un gran futuro para mí. Tal vez artista, escritora. Quién sabe si abogada, o una psicóloga de prestigio! Pero me pusieron tanta presión... Para superarme, para sacar las mejores notas, para conseguir todo lo posible y más...

Lo dejé. Me cansé de todo y me fui a viajar.

Empezé a ejercer mi oficio en París, donde había ido a buscar inspiración. Tres años más tarde volví a Barcelona, y en vez de volver a empezar de zero me acomodé en esta asquerosa vida que ahora, a mis 27 años, me hace arrastrarme de noche por las calles de mi ciudad y esconderme en los peores antros durante el día.

De pequeña tenía tantos sueños... Ahora ni siquera puedo imaginar una mejor situación para mí. No aspiro a nada. Lo único que puedo desear es que algún día venga un loco y me apuñale por la espalda, y así terminar con la vida que nunca quise vivir.

Feliços 17 !

1 de març de 1993. Una profunda borrasca barreja humitat i fred a les capes altes. El resultat: una nevada que, qui més qui menys, recordarà sempre. Aquell dia va nevar a moltes zones de Catalunya, però ho va fer amb especial intensitat a l’àrea metropolitana de Barcelona, on en alguns punts s’acumulaven més de 20 centímetres de neu. A la ciutat comtal no hi va entrar prou aire fred perquè arribés a nevar a la línia de la costa, però, a partir de la Diagonal, tot era neu.

(això no és escrit meu)

L'1 de Març de 1993 va ser un dia molt especial. Al cap i a la fi, vaig néixer jo! :)

I avui en faig 17!!

ments calentes

La Maria tornava cap a casa després d'una intensa nit de borratxera i drogues. Venia acompanyada de'n Marçal que, com sempre, l'havia de dur pràcticament en braços, ja que ella no era capaç de coordinar els moviments de totes dues cames.

En Marçal mai perdia l'esperança. Pensava que algun dia aconseguiria acompanyar una Maria conscient que el convidaria a entrar a casa i podria fer-li allò que havia vist fer a un estrany a la pintada de la paret.

Aquella pintada a la paret deia tantes coses! Provocant sempre el personal! Algun dia o altre hi havia d'anar algú a pervertir-la encara més.

Aquell estrany home que en Marçal havia vist, aquell que havia inspirat les necessitats d'un noi innocent s'havia aturat davant la dona de la paret, amb prou feines vestida, i l'havia violat amb la llengua i la mirada mentre es deixava fer una fotografia per un fotògraf que el mirava divertit i veia passar un noi innocent que de sobte s'inspirava i desitjava més que mai la seva companya de pupitre: la Maria, que un dia tornava cap a casa sense en Marçal i va ser violada.

societat reprimida

M'encanta estar aquí. El meu és un lloc privilegiat. Si jo fos tota aquesta gent que passa per aquí al carrer em pararia a mirar el meu escultural cos. Però crec que a la gent li fa vergonya quedar-se parada mirant-me. Només alguns nois joves, fatxendes, es paren a mirar-me quan van amb els seus amics, i també algun vell verd.

Sovint noto que algun home casat em mira de reüll quan passa amb el seu fill o filla que acaba de recullir de l'escola; però la gent té vergonya del que pensin els altres, de si els veu la botiguera de la fruiteria o el quiosquer.

Quin home, el quiosquer! El veig com m'observa amb desig quan no té clients, i quan ja porta molta estona mirant-me, que veig com li brillen els ulls, surt de pressa cap al lavabo. Quin home, el quiosquer!

Em van posar aquí per provocar el públic, per emmalaltir i pervertir els més joves i els més vells. Per provocar les mirades dels que, en teoria, no m'haurien de mirar. Em van posar aquí per arreglar la societat! Per posar calents els homes i fer millorar les relacions de les parelles.

Cançó sense nom - Lluís Llach

On vas amb les banderes i avions

i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell, hi duus la por,
que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l'infant
no vol jugar
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l'omples?

On vas quan ja l'infant
no pot mirar
ni el blau del mar
ni aquell cel clar
i ets tu qui el borres?

La darrera víctima

Quan t'entra pels ulls

la llum vermella

reflex de la sang que acabes de vessar

t'odies profundament:

acabes d'esbudellar la dona dels teus somnis.

Quan ets capaç d'olorar

el regust metàl·lic

de la sang que no et pertanyia

t'odies profundament:

t'has tacat de la sang més prohibida.

Però quan per fi t'adones

de la joia que tens entre les mans,

de l'elixir que et torna la vida,

oblides que ets un vil assassí

i surts a buscar la darrera víctima.

Recorres els carrers de Barcelona

la samarreta encara és humida, brillant

però ni tan sols les putes et miren

com tu n'hi ha hagut tants...!

i neteges amb saliva el punyal.

Repasses la fulla del ganivet

amb la bípida llengua de serp, repugnant

i et marques la galta

en senyal de victòria

i les drogues eviten que sentis cap mal.

I quan per fi t'adones

de la joia que tens entre les mans,

de l'elixir que et torna la vida,

oblides que ets un vil assassí

i surts a buscar la darrera víctima.

I apunyales; perfores el cos d'un infant.

Fàstic

La societat està malalta. Hi ha coses que ningú hauria de veure mai pel carrer. Coses que realment poden arribar a traumatizar-te...

Aquest matí he sortit al carrer molt tranquil·la. Feia molt bon dia. Mentre anava baixant carrer Sardenya avall, més aviat distreta, he sentit el típic "pssst!" d'algú que et vol cridar l'atenció. He girat el cap a la dreta per veure un home d'aparença més aviat indiferent, i al cap de tres segons he vist el què realment feia: S'estava masturbant al mig del carrer mentre em somreia.

L'únic que he pogut fer en aquell moment ha estat posar cara d'horroritzada i accelerar el pas. Quan m'he aturat bastants metres més avall m'han entrat unes immenses ganes de plorar.

No hi ha dret que s'hagin de veure coses com aquestes.

Quin fred al cor, camarada! (Pere Quart)

Quin fred, reïra de bet!,
quan bufa l´airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.

Doncs encara fa més fred
al parapet d´avançada!

Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.

Quin fred al sòl, la paret
d´oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.

Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d´avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!

Egoisme

Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l'interès propi, àdhuc en dany d'altri.

(mira que hi ha maneres de definir ehh..!)

doncs veureu; jo en principi havia d'escriure sobre l'egoisme, però no em ve res al cap. Fa dies que estic col·lapsada i no em surt res, així que em limitaré a penjar aquesta trista entrada.

Una història escarlata

Coneixes aquella sensació tan agradable dels matins, quan t'entra la mandra i estires tot el cos per descomprimir totes les articulacions i fas un gran badall que et deixa plaentment relaxat? (Evidentment parlo dels dies en què et lleves pensant que no tens res a fer, que no has d'anar a l'escola, que no hi ha cap pressa per sortir de sota la calidesa dels llençols).

Aquest matí m'he llevat i no he pogut badallar. De sobte m'he començat a marejar del mal que em feia el fil que em cus la boca. M'ha començat a sortir sang per tots els forats per on algú que desconec m'ha perforat amb una agulla aquesta nit. Quan he estat capaç de parar de plorar del mal i de l'angoixa que em produia la situació, que m'ha costat ben bé mitja hora, m'he pogut mirar al mirall per veure, horroritzada, que tenia els llavis destroçats. Estava sola a casa, així que no tenia ningú per ajudar-me a arreglar aquell desastre que, encara ara, em desfigura la cara. L'únic que volia fer era cridar, però sabia que si provava d'obrir la boca moriria del mal i els llavis rebentarien i em quedaria la cara fastigosament nafrada.

Aleshores ha sonat el mòbil. El Marc em trucava perquè havíem de fer feina de literatura, però jo no podia parlar. He penjat i li he escrit un missatge. Necessitava que algú em vingués a ajudar, no em veia capaç de sortir al carrer per anar a urgències tota sola. Just quan l'anava a enviar se m'ha apagat el mòbil. No em quedava bateria! He intentat maleir la tecnologia mundial i la mare que la va parir, i l'únic que he aconseguit ha estat perdre altre cop un munt de sang que queia a raig a terra tacant tota la roba del més brillant escarlata. Amb el primer que he trobat per casa m'he tapat la boca i he sortit corrents cap a l'hospital. M'han atès de seguida, intentant fingir calma, però he vist clarament l'horror que han sentit en veure'm la cara estripada; era gairebé la mateixa expressió que havia vist hores abans al mirall.

No m'allargaré gaire més. Els metges m'han dit que no em podien descosir la boca. Al contrari, m'han hagut de cosir tota la carn que penjava per intentar reconstruir els llavis. He de dir que aleshores ja m'havien punxat una bona quantitat de calmants que al cap de cinc minuts m'han fet quedar adormida. Com que no podré menjar fins que puguin descosir-me la boca m'han endollat un tub que em subministra aliments, i com a conseqüència m'hauré de quedar a l'hospital uns quants dies.

Ara ja ho deixo, que ve l'imbècil del psicòleg que es pensa que em podrà calmar l'immensa por que m'està matant per dins.

If I die tonight

I don't want to die. Not now. It's not that I'm afraid of death, it's just that there are many things left to do at the age of 16...

Well, but in case I had to die tonight... There are three things I'm sure I would do.

First I would call you (no, I'm not talking to you, not to any reader, it's just for someone who probably will never read this), I'd tell you that I just had a few hours, and that I wanted to spend some with you. I'm sure you'd agree, and so we'd play that game you want me to play with you, and finally had hours of crazy sex.

Then I'd call all my friends, all the people I know, all the people I love... I'd drink and sing in the street, as loud as possible. I'd laugh until cry.

Finally, very late at night, knowing that my end was really near, I'd hug and kiss every member of my family, without telling them I was going to die. I don't want them to suffer, of that I'm sure.

And then, absolutely exhausted, I'd go to bed and try to sleep. Dying while asleep, I think it's the best way.

That's what I'd like to do if I had to die tonight.

Anyway, someday, with no need to be almost death, I'll do all these. Then I'll be able to write another chapter of "If I die tonight" with new projects.

Milliers de paranoïas

Hi ha tantes persones diferents al món i tantes mentalitats diferents que ens és impossible poder entendre-les totes. Cadascú, deixant de banda l'aspecte biològic, té el cervell estructurat d'una forma diferent en referència a la manera de pensar i de resoldre els problemes.

El meu cap està ple de coses, pensaments, estupideses, coses útils, coses no tan útils, pensaments bons, pensaments perversos... Tinc massa coses al cap. Però això ja es veu aquí. Vull dir, que no fa falta anar massa lluny per notar que a voltes desvariejo.

Fa un temps vaig descobrir que podia parlar amb algú mentre pensava sobre una altra cosa molt diferent i, a més, podia posar-li a tot això una banda sonora, alguna cançó que s'anés repetint tota l'estona sense que jo me n'hagués de preocupar. Per què vaig dedicar una etapa de la meva vida fent sobreactuar el meu cervell? Era com una petita (gran) obsessió. Estava contínuament analitzant la gran capacitat de distracció que posseeixo; un procés realment útil per la meva vida...

Per altra banda hi ha una possibilitat que em té força atemorida; el fet que el cervell se'm pugui descontrolar, que em pugui perdre entre els meus pensaments i no poder-ne sortir mai. Qui ens pot assegurar que no serem víctimes d'alguna malaltia mental?? Hi ha tantes coses que no controlem de nosaltres mateixos i que mai podrem arribar a controlar... És terrible! El fet de ser "éssers racionals" és una gran ventatja pel què fa a desenvolupament general de l'espècie humana, però què passa quan no tenim res més a fer que pensar i donar mil voltes a un mateix tema?

(Passa que ens posem a escriure coses com aquesta...)

i una capsa de bombons

aquest any els reis s'han portat massa bé :)

tinc un iPod vermell

tinc una pulsera preciosa amb un cor d'or rosa

tinc una colònia CH

tinc dues samarretes

tinc una bosseta texana per quan vaig a donar una volta

i tinc, no és tota meva però gran part sí, una càmera reflex collonuda!!

s'han portat massa bé, i ho agraeixo massa poc.

Vergonya

vergonya

Torbament de l'ànim que sol fer enrojolar, en sentir-se hom objecte de l'atenció d'algú.

rubor

Vermellor que apareix a les galtes, a la cara, per un sentiment de vergonya, confusió o modèstia.

confusió

Desconcertament de l'esperit, torbació per la qual es manifesta la vergonya, el pudor.

pudor

Sentiment de reserva o d'aversió pel que fa al sexe, que es manifesta en els ulls, en el capteniment, etc, i que sol provocar reaccions instintives d'incomoditat, de disgust o de defensa.

desvergonyir-se

Perdre la vergonya de fer alguna cosa, atrevir-se a fer-la.