Balanç del 2009

Ha passat un any més. En alguns aspectes ha estat un any complicat, per culpa de la crisi, però això ja ve de llarg i no s'acaba pas aquí, no; i la grip A, que per culpa dels mitjans de comunicació semblava que acabaria amb la humanitat; i totes aquestes coses que ens han estat preocupant amb més o menys alarma durant l'any.

Per altra banda, viquipèdia informa que el 2009 ha sigut:

- L'Any del Bou (segons l'horòscop xinès).

- L'Any Internacional de l'Astronomia (segons l'ONU).

- L'Any Internacional de la Reconciliació (segons l'ONU).

- L'Any Internacional de les Fibres Naturals (segons l'ONU).

- L'Any Internacional de l'Aprenentatge dels Drets Humans (un cop més segons l'ONU).

- L'Any Internacional del Goril·la (cony que pesats els de l'ONU!).

- L'Any de l'escriptor Nikolái Gógol (segons l'Unesco).

- L'Any de la juventut a Rússia.

- L'Any Europeu de la Innovació i la Creativitat.

- L'Any de Darwin.

I també per cortesia de viquipèdia podem saber quanta gent famosa ha mort durant aquest any, (seria injust citar-ne alguns i oblidar els altres). El que no ens diu és quanta gent ha mort a la guerra, quanta gent ha mort per malaltia, quantes persones han mort de vellesa, quantes víctimes de violència de gènere hi ha hagut ni quants nens han mort abans del que ens agradaria sentir, (i tants altres...).

I el 2009 ha sigut l'any del Barça, sens dubte! Han fet una gran feina, s'ha de reconèixer.

En resum, pel què fa a la societat en general hi ha hagut alts i baixos, però sembla que de moment podrem passar al 2010 i desitjar que tot sigui millor.

Personalment, suposo que ha estat un any força profitós. També he tingut els meus alts i baixos. Amb les meves èpoques de més estupidesa o menys.

S'ha de dir que no he anat de viatge enlloc, aquest estiu, i espero que l'any que ve sí que es pugui!

I he començat 1r de batxillerat, i de moment va bé, no em puc queixar. Tot i així, totes les activitats que comencen el setembre no es poden valorar fins que les acabes, si hi ha sort, a principis d'estiu.

Però em sembla que ha sigut un bon any. Crec que he après moltes coses, sobre els altres i sobre mi. Ara sé com funciona el meu cervell i ja començo a dominar-lo. Tot i així és clar que encara em queden un munt de coses per fer i aprendre. Però temps al temps! El que de veritat estic satisfeta d'haver après és a valorar-me pel què tinc, i no pel què em falta. Crec que he trobat una manera de sentir-me força aprop de la felicitat.

Sí. El 2009 ha estat un bon any. Però espero que el 2010 sigui molt, molt millor.

Quan Somrius

Ara que la nit s'ha fet més llarga, Ara que les fulles ballen danses al racó, Ara que els carrers estan de festa, Avui que la fred du tants records...
Ara que sobren les paraules, Ara que el vent bufa tant fort, Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar Per saber que estàs al meu costat
És Nadal al meu cor Quan somrius content de veure'm, Quan la nit es fa més freda, Quan t'abraces al meu cos.
I les llums de colors M'il·luminen nit i dia, Les encens amb el somriure Quan em parles amb el cor.
És el buit que deixes quan t'aixeques, És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú, Són petits detalls tot el que em queda, Com queda al jersei un cabell llarg...
Vas dir que mai més tornaries, El temps pacient va anar passant... Qui m'havia de dir que avui estaries esperant Que ens trobéssim junts al teu costat...
És Nadal al teu cor Quan somric content de veure't, Quan la nit es fa més neta, Quan m'abraço al teu cos
I les llums de colors M'il·luminen nit i dia, Les encén el teu somriure Quan et parlo amb el cor...

Bécquer

Volverán las oscuras golondrinas

en tu balcón sus nidos a colgar,

y otra vez con el ala a sus cristales

jugando llamarán.

Pero aquellas que el vuelo refrenaban

tu hermosura y mi dicha a contemplar,

aquellas que aprendieron nuestros nombres,

ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas

de tu jardín las tapias a escalar

y otra vez a la tarde aún más hermosas

sus flores se abrirán.

Pero aquellas cuajadas de rocío

cuyas gotas mirábamos temblar

y caer como lágrimas del día....

ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos

las palabras ardientes a sonar,

tu corazón de su profundo sueño

tal vez despertará.

Pero mudo y absorto y de rodillas,

como se adora a Dios ante su altar,

como yo te he querido..., desengáñate,

¡así no te querrán!

Pedro Salinas

Ayer te besé en los labios.

Te besé en los labios. Densos,

rojos. Fue un beso tan corto,

que duró más que un relámpago,

que un milagro, más. El tiempo

después de dártelo

no lo quise para nada ya,

para nada

lo había querido antes.

Se empezó, se acabó en él.

Hoy estoy besando un beso;

estoy solo con mis labios.

Los pongo

no en tu boca, no, ya no...

-¿Adónde se me ha escapado?-.

Los pongo

en el beso que te di

ayer, en las bocas juntas

del beso que se besaron.

Y dura este beso más

que el silencio, que la luz.

Porque ya no es una carne

ni una boca lo que beso,

que se escapa, que me huye.

No.

Te estoy besando más lejos.

Carles Riba

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

de cap ingenu pensament en mi

que s’aturi sobtat i miri enrera

amb un mig riure i un mig plor, com si

un infant es perdia en una festa austera.

Mira’m als ulls, que tot en mi és teu;

fins els records que són darrera el lleu

horitzó de la nostra coneixença

fonen llur lívida claror de neu,

Amor, amb l’alta llum que en els teus ulls comença.

Dóna’m la mà, que entre el cos i la fe

l’acord és ara en mi suau i ple;

com si l’amor fos immortal, i l’hora

que fuig, un cercle i, al centre, el voler

retenint per igual els somnis de la vora.

Festes de Nadal

Menuda - Immigrasons

Les festes de Nadal són uns dies molt agradables que es poden malgastar de moltes maneres.

(Malgastar és un dir, no necessàriament ha de significar el que significa...)(?)

Són dies d'estar amb família. Veure els avis, els tiets i els cosins, i retrobar molta gent que només veus contades vegades a l'any però que igualment formen part de tu.

Dies de descansar. Desconnectar de totes les angoixes. Respirar fons i despreocupar-te del què passarà demà, perquè avui és un gran dia.

Són, també, dies de festa. De sortir i passar fred amb la gent que t'estimes. Perdre't pels carrers de Barcelona però sabent que sempre sabràs com tornar a casa.

Bon Nadal

The question is: do I want to be desired because of my external beauty?

Air on the G String

Air on the G String

He vist una llum d'un color violat. A mesura que pujava les escales cap al carrer s'anava fent més intensa, i ha passat a un to blau intens que a poc a poc s'ha anat barrejant amb el més perfecte taronja de la posta de sol.

Feia dies que no veia una posta de sol tan esplèndida. De darrere els edificis sortia la llum de les tardes a la terrassa de la cafeteria amb la fumejant tassa de xocolata desfeta. Les tardes d'hivern més fredes i alhora més acollidores. El cel era autèntica poesia.

He caminat hipnotitzada amb la cançó elevant els meus pensaments. Cada nota perfecta vibrant dins el meu cap. Per un moment només he existit jo, acompanyada del profund so de les cordes del violí i la resplandent posta de sol que sabia que no tardaria en desaparèixer donant pas a la nit.

Tanca els ulls; prova de sentir el que he sentit jo.

Contracorrent

L'altre dia somiava.

Estava al camp, era la primavera, i l'herba era d'un color verd intens preciós, i estava decorada amb mil flors de mil colors diferents. I d'aquestes mil flors se'n desprenia una olor deliciosa, dolça però no en excés; era la meva olor preferida, la coneixia perfectament, però no aconseguia esbrinat per què.

El somni tenia so. Sentia la remor d'un riu que baixava acariciant les pedres, i podia sentir els diminuts peixos com lluitaven per avançar a contracorrent. Quanta força de voluntat hi posaven! Per un moment vaig pensar que podria ajudar-los, arrossegar-los riu amunt, però vaig recordar la sensació que tinc sempre quan vull que em deixin fer a mi sola per aconseguir tot el que em proposo; quan em vull demostrar a mi, únicament a mi, que ho puc arribar a fer sense que els altres m'ajudin.

Així que vaig deixar els petits peixets i vaig apagar el so del meu somni; vaig suprimir l'olor que em començava a neguitejar perquè no sabia perquè la coneixia, i em vaig estirar sobre mil flors de mil colors, vaig tancar els ulls i em vaig despertar.

Malestar, obsessió

Un matí em vaig llevar u tenia mal de panxa. Però un mal de panxa diferent. No el tenia a l'estómac, ni més amunt, ni més avall. Em feien mal les costelles i cada racó del cos. Em feia mal el cap, el coll, les mans, els peus... I el cor. Em feia mal el cor.

I aleshores ho vaig saber. M'havia enamorat. Però de qui?

Patia la pitjor malaltia de totes, els símptomes eren clars, però no en sabia les causes.

aig estar pesant en totes i cada una de les persones que coneixia; el veí de dalt, els de baix, els companys de fina...

Ningú, absolutament ningú.

Cap a la tarda, en sortir de treballar, vaig anar, com cada dia, al bar de sota casa. Vaig demanar una cervesa mentre pensava què, i sobretot de qui podua estar enamorada.

Mentre bevia la cinquena cervesa el mal es va accentuar. Me'n vaig haver de beure cinc més per quedar realment satisfeta, i el cap no parava de donar-me voltes, perquè m'havia enamorat i em sentia malalta, i perquè necessitava cada vegada més la cervesa i no me'n podia separar.

Em vaig sentir estúpidament alcohòlica i obsessiva i em vaig adonar de què em feia sentir absolutament enamorada perduda.

_______

en honor a la Carla, el meu conte de l'amor xD

Sentits

Vaig respirar un cop més i em vaig deixar endur per mil olors que omplien l'ample carrer. Vaig començar a córrer amb els ulls tancats, topant amb tot el que no veia. Al cap d'uns minuts, quan vaig notar la seva presència, vaig obrir els ulls per buscar-lo.

Coneixia la seva cara, el seu perfum, la seva roba...

I el vaig veure. Com sempre, amb aquella cara arrogant que tan m'agradava i aquell somriure burleta que m'hipnotitzava.

Ell. Acariciant les parets amb suavitat, amb els ulls tancats, sentint cada milímetre de pedra freda sota les seves mans. Una imatge curiosa, si no el coneixies.

Com sempre, em vaig posar davant seu i vaig tancar els ulls, imitant aquell moviment elegant que el caracteritzava. Quan ens vam trobar vaig sentir com somreia i el vaig imitar. Vaig aixecar les mans per acariciar-li la cara, em va rodejar per la cintura, apropant-me al seu cos, ens vam fer un petó i vam creuar els nostres camins, un dia més.

post-estiu

Després d'unes vacances massa relaxades i de no fer pràcticament res, de compartir la casa de vallgorguina amb la família durant massa dies -etc... - torno a ser a barcelona. provaré de tornar a esciure.

ara mateix, els records agradables d'aquest estiu que em venen al cap són les solitàries estones llegint i escoltant música, tocant el piano i els dos grans dies de festes de gràcia, que em van anar molt bé.

se'm fa molt estrany i trist no haver anat de viatge. no m'havia passat mai, haver-me de quedar un mes sencer a la casa del poble, i espero no haver-ho de fer mai més, de debò..!

necessito sortir!!!

Gemma

La Gemma era una nena molt mentidera. Ja en el moment en que va néixer va enganyar als metges fent veure que no respirava. Just quan l'anaven a reanimar va començar a plorar com una desconsolada. I si que hi ha gent que pot canviar al llarg de la seva vida, però es veu que a la Gemma li va agradar, això de fer patir a la gent. I com és lògic, com abans comences a fer una cosa abans la domines, així que als tres anys, la petita Gemma ja controlava els seus pares, el seu germà i els professors i companys de la guarderia.

No us sabria dir ben bé quin tipus de mentida deia, perquè aquesta història me la va explicar ella mateixa, i mai se sap quan et pots refiar d'una persona tan mentidera.

Ara fa un parell d'anys, ella ja en tenia setanta-tres, i en tota la seva vida mai havia tingut un sol amic, així que, sola i desesperada, va decidir suïcidar-se. No tenia ganes de viure. Però va comentre l'error d'enganyar la mort, i no la vida.

Així que ara viu en un centre psiquiàtric, tancada en una habitació de deu metres quadrats per mentidera compulsiva i per intent de suïcidi.

A poc a poc va entrant en una fase d'esquisofrènia profunda en la que, segons el doctor que la tracta, es va enganyant contínuament a ella mateixa.

L'únic del cert que sé jo, saps tu i sap el seu metge és que la Gemma ha estat sempre una persona molt mentidera.

Luca

Luca era una adolescent molt problemàtica. Es passava tot el dia sortint amb una gent que no li convenia. Era un grup de nois i noies que l'únic que sabien fer era anar en contra de la llei i practicar el bandalisme violent. Així que Luca tenia una fitxa policial força completa que anava des del robatori de botigues fins a l'atracament a mà armada.

És de suposar que les coses a casa seva no anaven massa bé. Es deia que el seu pare abusava sexualment d'ella i la seva germana petita, i també que era el responsable de la mort de la seva mare. Però no hi havia proves concluents que l'acusesin.

Luca havia perdut la virginitat als deu anys i, segons es deia, tenia el récord d'homes amb qui s'havia ficat al llit de tot el seu barri.

Tot i així, Luca era una noia molt intel·ligent; ens podríem atrevir a dir, fins i tot, que era superdotada. Però ja se sap que passa quan qualitats com aquestes no s'exploten suficientment...

Així que, poc a poc, mentre Luca pensava que portava una vida fabulosa, en realitat s'anava endinsant cada vegada més en les drogues i l'amargura.

Luca va créixer sense estudis i mai va aconseguir una feina digna. Va traficar amb drogues fins als vint-i-sis anys i, finalment, va morir de sobredosis d'heroïna.

Lisa

Feia ben bé una hora que la petita Lisa havia sortit de casa. Estava al costat del llac, observant les petites onades que li mullaven els peus i intentant tocar els petits peixets que se li escorrien entre es dits.

Jo l'observava des de darrere la finestra. Sabia que quedava poc temps. Que injusta, la vida és que semblava tan sana, tan nosmal...! Però els metges m'havien dit que teniem màxim dos mesos, i ja n'havia passat un i mig.

Quan em van donar la notícia de la seva malaltia em va caure el món a sobre. Em van venir unes ganes immenses de regalar-li la meva vida, però no podia.

Em van recomenar que intentés gaudir al màxim del poc temps que li quedava a la meva filla. Que passés el major temps possible al seu costat, que ens féssim mil fotografies juntes, que anéssim a passejar i ens expliquéssim mil històries.

Vam llogar la casa del costat del llac i vam fer totes les coses que vam voler. Vaig intentar cumplir tots els seus desitjos i vaig fer dels seus últims dies de vida una història que mai més oblidaria.

Segons els metges quedaven quinze dies per la mort de la meva petita Lisa. Però aquell dia, des de darrere d'aquella finestra vaig veure com la meva filla respirava per última vegada. La vaig veure caure sobre la sorra, la vaig veure mullar-se per l'aigua que, de sobte, es bellugava amb més força. Vaig sortir corrents, cridant, plorant, conscient que la persona a qui més havia estimat, la meva vida, mai més em tornaria a mirar.

Glòria

Els trens entraven i sortien sense parar. Milers de cotxes i avions s'allunyaven de la ciutat des que s'havia rebut l'alarmant missatge anònim. Tothom moriria, sense excepció.

Els més solidaris es quedarien fins al final per ajudar a sortir als desesperats.

Jo vaig decidir quedar-me. Feia vuitanta-cinc anys que vivia a la ciutat i el meu marit estava en coma a l'hospital, i ningú pretenia endur-se'l d'allí.

Així que vaig decidir quedar-me per morir on havia nascut i sobretot, al costat de qui més havia estimat.

Em dic Glòria i ara tinc noranta-dos anys. En cap moment des que es va fer aquell comunicat esgarrifós s'ha produït cap fenòmen mortal per la població. Som uns quants els que ens vam quedar a la ciutat, i diàriament ens reunim per fer petar la xerrada i escoltar a la ràdio el que passa a l'exterior.

Ningú mai va tornar des d'aquell any. La gent continua pensant que un dia morirem tots. Però, i és que a cas no és cert? És que hi ha algú que no morirà mai?

El meu marit finalment ho va fer. El vam desconectar de les màquines, i estic segura que m'està esperant en algun altre lloc, sabedor de que no em queda massa temps.

Tinc ganes de tornar-lo a veure, però mentrestant gaudiré al màxim del que em doni la vida al costat dels meus amics. Els supervivents.

Estiu.

Sóc plenament conscient que tinc això aturat, però és estiu, i miro molt la televisió.

En realitat estic provant d'escriure alguna cosa més gran, més gran que un conte.- si no me'n surto tornaré a escriure aquí, i no dubteu que ho faré.

I res, que ara me'n vaig de cap de setmana, i la setmana que ve aniré a fer de cangur als meus cosins, i no tinc intensió de passar massa estona a l'ordinador, però pot ser que intenti escriure algun conte, així que ja el penjaré quan torni a casa.

I això és tot de moment, espero que tothom estigui passant un bon estiu.

Salut!

Unexpected

Qui li havia de dir a la Maria que la seva vida acabaria d'aquella manera? Qui els havia de dir als pares de la Maria que la seva filla moriria d'aquella manera tan tràgica i inesperada?

Evidentment, ningú.

L'estraya qüestió és que una nit de pluja una estranya persona passejava per la platja quan va veure alguna cosa que es removia sobre la sorra. Va pensar que seria una mena de rata, i com que li feia molt fàstic va passar el més lluny possible de l'objecte en qüestió. Però seguidament va pensar que era ben estrany, trobar una rata remullant-se a l'aigua de la platja, així que a tornar a la zona on l'havia vist, però la rata ja no es movia. S'hi va acostar, i la rata es va convertir en una mà.

Què més podia passar perquè aquell moment fos més estrany?!

La persona, que havia sortit únicament a passejar per la platja com feia cada dia, es va aterroritzar. La cara que va posar la desconec. Jo no era allà per veure-la. Però me l'ha explicat el vent.

En tota la seva vida no havia vist res igual, i mai no havia tingut tanta por com en aquell moment. Però tot i així, aquella persona es va posar a excavar desesperadament, desitjant amb totes les seves forces que algú li estigués fent una broma i que aquell braç, que cada vegada era més llarg i més real, tingués un final de plàstic. Però quan va topar amb les espatlles i el coll de la Maria va desitjar no haver anat a passejar mai en aquella platja. Va desitjar no haver tornat enrere per l'absurda curiositat d'una estúpida rata. Però també va sentir una pena immensa.

Mullada de cap a peus, l'estranya i horroritzada persona va agafar el cos brut i moll de la petita Maria i el va estirar a la sorra. Va començar a fer el que fa tothom a les pel·lícules per intentar reanimar, sense èxit, la Maria, que jugant, jugant s'havia quedat de peu a la sorra per veure quant tardava aquesta en cobrir-li els peus, i després els genolls, i després el melic, però després ja no es podia moure, perquè la petita Maria s'havia quedat enterrada a la sorra de la platja.

For whatever that means

Mereixo ser castigada, ho sé!

Vaig prometre que tornaria a posar-me a escriure i no ho he fet! Però no és que no ho hagi intentat, eh! de debò..! Però miro el blog, penso que he d'escriure, però no em ve res al cap..

Potser hauria de buscar algunes paraules i dedicar un conte a cada una d'elles, però em poso a pensar paraules i no em surt res.

Tampoc crec que m'hagi de pressionar. Al cap i a la fi això ho faig perquè vull i perquè m'agrada, per tant ja ho faré quan calgui.. Però coi, que ho vaig prometre!

Així doncs, s'accepten propostes de temes, paraules, qualsevol tonteria que pugui acabar en un conte.

Salut!

Summercat - Billie the vision and the dancers (estrella damm spot)

I kissed you good bye at the airport.
I held you so close to me.
I said 'So here we are now and I can't stop from crying Lilly'.
And you said 'Hey hey hoo, you know this is the way to go
You will forget about me when I'm on that plane.
Forget about me when I'm on that plane.'

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

The plane took off and my love went with it.
The chilly wind whipped my both cheeks hard.
And the man next to me said 'Everything is gonna be alright'.
I said 'Nothing is gonna be alright, but thank you anyway'.
And then I saw your face in the airplane window.
I waved my hands and I shouted to you:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

I wore a T-shirt and my worn out hat.
Abandoned as a summer cat.
And as I stood there as a broken hearted I realized you got the car keys still.
So I broke into my own old car.
I fell asleep on the passenger seat.
I dreamed of summer sex with you and you whispered in my ear:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight
Why can't you leave me tomorrow instead?
Why can't you leave me tomorrow instead?

And above the clouds she said to her self 'I can't believe how naive a man can be.
That's why I love you so and that's why I can't be with you

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

Això no és un conte.

We are not friends any more. If I wanted to be treated as a stupid I could just follow you, but I'm not gonna do it, not now, not any more. I want nothing from you. You thought you could play with me, with my feelings. You thought you were better. But you are not. Not any more. I'll remember all this as happy and beautiful years, but there aren't going to be more. This is how all finishes. You've lost all my respect. I don't want you to think this is a joke, beacuse it isn't. Maybe you thought I wouldn't realise, but I know you probably knew, and that's what hurts me the most. Because you didn't told me, you just went away. Depending on you that much... How could I be so stupid? How could you be so...!

This is what really kills me.

Llibertat

La llibertat és allò que sentim quan res no ens lliga. És aquell sentiment que ens permet respirar aire pur, descontaminat. La llibertat porta a la felicitat. A la plena felicitat. Quan ets lliure pots cridar, però no ho necessites, perquè no hi ha res ni ningú que et faci sentir ganes de cridar. Si és així, no et pots considerar lliure. La llibertat podria trobar-se a la muntanya. Gairebé mai al mar. A la vora del mar sempre hi ha cases, cotxes, fàbriques i contaminació. Soroll. I això no es pot considerar llibertat, perquè no ets lliure d'apagar tots els llums. No ets lliure d'esbandir la contaminació. No pots prohibir el soroll perquè prohibeixes la llibertat dels altres. La ciutat no és llibertat. Podriem anar a la muntanya i ser lliures. Tenir els pulmons nets. Però no ets lliure. No pots viure sense ajudes. Estàs lligat a tota la gent que et proporciona els recursos que necessites per viure. No ets lliure a la muntanya i no ets lliure a la ciutat. I totes les addiccions possibles et treuen la llibertat. Addiccions físiques i psicològiques.

Amb tot això podem resumir que la societat és necessària per viure, i que ningú és lliure si viu en societat.

Per tu, Carla!

Anava caminant per damunt d'un núvol. Estava al cel, probablement. Era un lloc de pau, tranquil·litat. Un lloc preciós. Un lloc, fins i tot, divertit. D'alguna manera una gran sensació de llibertat em recorria tot el cos.

Vaig fer una ullada al meu voltant. Estava, aparentment, sola. Però no em preocupava. No em feia falta cap tipus de companyia. Tenia el cor ple de felicitat.

De fons sonava una música molt dolça. Molt suau. I una veu gairebé imperceptible seguia aquella melodia que no s'acabava mai.

Però de sobte algú va interrompre aquella pau. Vaig sentir passes. unes sabates trepitjant amb molta força un terra molt dur. Em vaig mirar els peus. Anava descalça. No era possible que aquell escàndol l'estigués produint jo. Després van venir motors. Algú s'havia proposat amargar-me l'eternitat. Aquell no era el cel que jo havia somiat. A mi m'havien promès molt més que allò.

Em vaig posar a cridar. Algú. Hi havia d'haver algú que em pogués ajudar. Que no hi havia àngels, al cel?!

No sé ben bé quanta estona havia passat. Al cel no hi havia hores. En aquell núvol no existia el temps. La questió és que el soroll es va acabar.

El cor em va deixar de bategar amb aquella tensió. Els pulmons van poder agafar aire net de nou... (Això, si és que existia la mínima engruna de vida en el meu cos...). La pau havia tornat.

Havia arribat un petit anglet.

L'abraçada

Aquesta nit somiava. Aquesta nit t'he somiat.

Ha sigut un instant molt tendre. Difícil d'oblidar.

Recordo que m'has abraçat. L'abraçada més tendra, l'abraçada més suau. Un moment perfecte. Molt difícil d'explicar.

La manera com els teus braços m'han protegit. Tu, més dolç que mai.

I finalment aquell petó.

El somni s'ha tenyit d'un perfum únic. L'essència de mil emocions. I el cor se m'ha accelerat.

No volia obrir els ulls, no volia que em deixessis anar.

Escric això per immortalitzar l'abraçada més dolça que mai més tornaré a somiar.

Grans canvis

Sincerament, trobo magnífic que vulguis ser una dona. Només t'hauràs de posar pits i canviar el teu gran membre per una bonica vagina. Et desitjo sort i que no et faci gaire mal. Crec que no et puc ajudar d'una altra manera. Només et puc donar ànims.

T'aprecio molt, ja ho saps. I tant de bo volguéssis seguir així, com ara, com sempre. El teu cos, ja ho saps, sempre m'ha fet somiar desperta.

Però si no et sents home, si necessites un canvi com aquest, endavant.

Jack l'Esbudellador

Salta, cau i es trenca la cama dreta.

Si no s'hagués posat tan pesada i hagués deixat la discussió a la meitat no hauria marxat a passejar sola i ara estaria amb algú que la podria socórrer.

Crida. Crida amb totes les seves forces. Però està sola i ningú la sent.

No sap quina sort ha tingut que la he seguit d'amagat. M'estarà molt agraïda de que li faci companyia, tot i que es mostrarà distant. Sé que em desitja però ella encara no ho sap. És immadura i reprimeix els seus sentiments. Els amaga en el més profund del seu cor.

- Hola, petita. - Sé que li agrada que li digui "petita", la fa sentir protegida, és precisament el que necessita ara. - Tens sort que sigués per aquí aprop. Ets molt lluny de casa teva i podria venir qualsevol i fer-te mal. Què t'ha passat a la cama?

- He caigut. - Parla secament. És propi d'ella. Sé que això és amor, però ella encara no ho sap. Li ho faré saber.

- Vols que t'ajudi? Et puc portar fins a casa, tinc el cotxe molt aprop.

M'hi acosto i l'agafo del braç. Noto com corre l'electricitat pel seu cos. És l'amor.

Aparta el braç bruscament. Em mira amb horror.

- Què et passa? Que no saps qui sóc? Sóc jo, el Jack, el tiet Jack. No has sentit les notícies, últimament? Ves amb compte...

Em pega. Moltes ho han fet abans que ella. No suporto les noies desagraïdes. Putes. Totes fastigoses prostitutes!

- Que m'has reconegut, petita? Mala puta! Tens por?? No saps el que els faig a les noies lletges? Pensava que m'estimaves com jo t'estimo a tu!

«Des de l'infern
«Senyor Lusk; li adjunto la meitat d'un ronyó que vaig prendre d'una dona i que he guardat per a vosté. L'altra part la vaig fregir i me la vaig menjar, estava molt bona. Li puc enviar el ganivet ensangonat si s'espera un xic.

Signat: atrapi'm quan pugui senyor Lusk.»

Sant Jordi

Feliç Sant Jordi a tots i totes !

i aquest any he tingut premi!!

Et diré, si me'n surto...

Et diré que em sap molt greu el que vas sentir. Que personalment no vaig intervenir en aquella part de la conversa. Que em caus bé, encara que per tu en aquests moments no sóc important. M'han dit que t'és igual el que els altres pensin de tu, però sé que per molt que un digui això no es fa agradable sentir una gent estúpida que parla malament de tu.

És per això que et demanaré disculpes. Encara que em costi, perquè no sé si ho saps, sóc molt tímida. Però sento que ho he de fer. Sé que aquesta petita acció farà que la setmana de merda que porto millori una mica.

Somiar és gratuït

Una caseta de pedra i un jardí de violetes silvestres. Al mig, una piscina petita d'aigua cristal·lina i jo estirada en un matalàs inflable. I el sol m'escalfa la cara.

Són les dotze del migdia i porto tres hores sense moure'm d'on sóc.

El menjar me'l portaran fet, i si tinc set em prepararan el que demani.

Tinc cinc persones al meu servei.

Sóc rica i somiar és gratuït.

l'home i els maniquís

Perdonin que els molesti, senyores i senyors.

Estava escoltant aquest silenci tan tranquilitzador i alhora inquietant quan m'he decidit a trencar-lo.

Per animar aquest lloc no fa falta gran cosa, si algú volgués sentir alguna cosa en concret; puc cantar qualsevol cançó, puc explicar qualsevol conte, fins i tot me'n puc inventar. Puc explicar acudits i puc riure sol.

La mort

El típic corredor eternament llarg i jo corrent per atrapar el temps.

El soroll estressant de mil busques de mil rellotges punxant-me els peus, les mans i el cap.

I, evidentment, la famosa perseguidora. La mort.

Així va ser la meva vida des del dia en que vaig aprendre a caminar.

Va començar com un joc. Jo queia i ella em volia recollir, però jo m'aixecava i continuava. A poc a poc superant-me a mi mateixa.

A mida que vaig anar creixent i van venir les drogues vaig anar perdent la confiança a l'ombra que em trepitjava els passos a tot arreu però, sense saber-ho, cada cop m'hi acostava més.

Vaig deixar enrere l'adolescència sense cap senyal físic que em permetés denunciar la presència de la mort intentant caçar-me. Em vaig començar a sotmetre a les mil-i-una operacions de sirurgia estètica per declarar públicament el meu rebuig envers la mort, sense adonar-me que cada segon que passava m'hi unia més, i que cada vegada que entrava al quiròfan ho feia acompanyada per ella.

Sempre pacient, la mort em perseguia a tota hora.

Jo, cada vegada menys innocent, corria per fugir de l'inevitable destí.

I com més corria més ràpid passava el temps. I com més ràpid passava el temps més envellia. I cada vegada tenia la mort més aprop.

I jo ho sabia.

Finalment, quan ja no quedava més temps, quan havia perdut tota una vida, la única vida que se m'havia ofert, corrent per escapar de la mort, quan les cames ja no em van respondre, em vaig girar i vaig obrir els braços a la mort.

-Ara, mata'm.

Felicitats, iaia

Demà és l'aniversari de la iaia.

88 anys no són pas pocs, eh..!

I anirem a menjar calçots :)

(fa dies que em falta la inspiració. suposo que ja tornarà. mentrestant, ho sento.)

Underwood

Quina màquina tan preciosa!

Nature

Lliscant muntanya avall. Dolça aigua; acarícia les pedres, la terra, l'herba.

Un petit riu.

Diminuts animalons travessen la feble corrent d'aigua gelada.

Sembrant verds camps allà on neix i petits bassals insuficients.

Soroll de natura. Suau música de terra dolça.

Primavera

Ara sí, ha começat.

Calor, fred, pluja, vent i res.

La primavera és com la tardor. L'única diferència és que durant la primavera neixen les flors, i la tardor només se les emporta.

La primavera fa una bona obra a la natura i, en teoria, ens altera la sang. És allò que diuen que "la primavera, la sang altera". I digueu-me si és veritat, que jo no ho he notat mai.

S'acosta el bon temps i ja ha arribat la primavera :)

Temporades

Avanço l'entrada de la primavera perquè els meus sentits ho senten. Fa dies que la calor ens protegeix del fred, i fa dies que la jaqueta ha deixat de fer servei.

Comencen a aparèixer les més boniques flors. El món comença a tenyir-se del deliciós perfum de pluja i colors.

Algú diu que ja està apunt d'arribar l'estiu, i recordes l'estiu anterior. La tranquil·litat, el descans, la platja, el sol... I ara tu també tens ganes de que arribi l'estiu i et puguis dutxar amb aigua freda. Ara vols poder-te llepar la pell i notar el delicios gust de sal que ens deixa la platja en un bonic dia d'estiu.

Que el sol t'escalfi el cos.

Pedro Salinas

¡Si me llamaras, sí,


si me llamaras!



Lo dejaría todo,


todo lo tiraría:


los precios, los catálogos,


el azul del océano en los mapas,


los días y sus noches,


los telegramas viejos


y un amor.


Tú, que no eres mi amor,


¡si me llamaras!



Y aún espero tu voz:


telescopios abajo,


desde la estrella,


por espejos, por túneles,


por los años bisiestos


puede venir. No sé por dónde.


Desde el prodigio, siempre.


Porque si tú me llamas


-¡si me llamaras, sí, si me llamaras!-


será desde un milagro,


incógnito, sin verlo.



Nunca desde los labios que te beso,


nunca desde a voz que dice:


"No te vayas."

Maltractaments

El teu pare et pega i tu no dius res. Simplement et lamentes en veu baixa perquè hauràs de tornar a casa i enfrontar-t'hi de nou. Notes que és injust que rebis simplement perquè a ell li ve de gust, i veus que als teus germans no els fa res. Jo no m'hi he trobat mai, i gràcies que en dono! Però per favor, que no has sentit que els maltractaments es poden denunciar?! Que no hi ha ningú amb qui puguis parlar per evitar portar a sobre un munt de morats i dents trencades?

Jo no et puc ajudar, ja ho saps. No et conec pràcticament i sé que no confies en mi com jo no ho faig en tu. Però per favor, com coi us ho preneu tan a la lleugera?!

El teu pare et pega i tu no dius res!

Un fil

És equilibri i concentració. No ha de ser difícil. Suposo que si penses que pots perdre'hi la vida et concentres més i no caus.

Anem, doncs.

Un peu darrere l'altre, ferms. No he de mirar avall perquè em marejaré. Braços en creu i avançant. Amb pas decidit, àgil i equilibrat.

No cauré.

El pastís

Made by Dani, Formentor.

1.3.1993

Avui fa 16 anys que vaig néixer :)!

Necessitat

Respirar.

Agafar aire per tornar-lo a treure. Contínuament.

Necessitat... Necessitat.

Necessito fumar. Contínuament.

Un cigarro darrere l'altre.

No és res, l'aire pur.

Omplir els pulmons de fum i treure'l, deixant un deliciós gust que m'acompanya tot el dia.

Tabac.

Adictiu.

Necessari per viure i complementari per morir.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Aquesta història no està basada en fets reals. He dit.

Mosca

He estat una bona estona davant de l'ordinador, llegint coses i mirant fotografies del viatge a Roma. Fa dies que no escric res i he pesat que estaria bé fer-ho d'una vegada. Però es veu que ara mateix em falta la inspiració.

La mama havia de marxar, i abans de fer-ho m'ha preparat una petita llista mental:

- Fes-te el llit.

- Estén la tovallola.

- Treu la pols del pis.

- Toca el piano.

Que sííííííí.

Així que he pensat que potser fent alguna altra cosa m'inspiraria, ves.

Primer he anat a treure la pols del pis. Encara no havia acabat quan he vist una mosca reposant a la porta del meu armari. Com punyeta ho fan, que la gravetat no les fa caure?! 

No sé ben bé per què, però he agafat l'aspirador i que absorvit la mosca abans no se n'ha pogut adonar.

Denuncieu-me si voleu i si estimeu molt a les mosques, però a mi em fan més aviat fàstic. Potser sóc cruel, i fastigosament repugnant, però la mosca ja no hi és.

Després he estirat una mica la roba del llit i he posat el pijama sota el coixí.

He anat al bany, he agafat la tovallola i l'he estès al "celobert". M'he quedat un parell de minuts olorant la olor de net que desprèn la roba humida dels estenedors. La mateixa que surt de la rentadora quan l'obres. En relaxa tant!

I després de fer tot això tocaria anar al piano, però he pensat que no estava inspirada, i que primer escriuria aquests últims deu minuts de la meva vida al bloc.

I ara sí. Marxo a tocar el piano.

Llibertat

Vaig caminar amb els peus nus per sobre l'herba. A poc a poc em vaig anar treient la roba i la vaig deixar allà mateix, sense preocupar-me de poder-la trobar més tard. Em vaig aturar al mig del camp i vaig obrir els braços en creu. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que el vent em violés. M'acariciava tot el cos. Em feia sentir tan bonica, tan lliure...

I em va caure una llàgrima. Una llàgrima de felicitat que es va endur el vent.

The farmer

Grans extensions de camps secs. Horitzons daurats. Blat. Sol.

I al mig, la caseta petita, de pedra, velleta.

En Joan vivia en mig del seu propi paradís. Ja de jovenet havia decidit que construiria el seu món. Un món de tranquil·litat i serenitat eterna.

Tenia una granjeta a pocs metres de casa on hi cuidava vaques, cavalls i ases.

Generalment mantenia una dieta força vegetariana, ja que estimava massa els seus animals com per menjar-los. No criava aliments, sinó companyia... ...i alguna cosa més.

Sexe.

Perquè amagar-ho? Els homes volen sexe. I en Joan vivia sol en mig dels prats. Qui li diria que no ho fes? 

Sexe.

I aquesta bruta i tranquil·la vida va ser la de'n Joan fins el dia de la seva mort.

7

1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que t’invita a memejar (sona guarro això!) i posar aquestes normes en el blog propi.

2. Compartir 7 fets sobre un mateix en el blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos.

3. Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blogs.

4. Fer-los saber que han estat invitats deixant un comentari en els seus blogs.

5. Si no tens 7 amics, o si algun ja va ser convidat per algú altre, busca a algun estrany a la xarxa. 

Això serà ràpid i lleu; l'Anna és una bruixa i no he acabat d'entendre aquesta proposta tan paranoica, però em dedicaré a dir les set primeres coses que em passin pel cap, ja que no crec que sigui capaç de treure-li tant suc a un sol tema.

1. La setena entrada que vaig escriure al bloc és Contes de nens petits.

2. La setena cançó que tinc a l'iTunes és Hells Bells, d'ACDC.

3. El canal de la TV que tinc al número 7 és la cuatro.

4. El setè bloc que tinc a la llista de blocs és el de la cristina, que no l'actualitza des de fa sis mesos.

5. D'aquí una setmana, és a dir, set dies, seré a Roma de viatge amb l'escola.

6. Tinc set parells de mitjons funcionals perquè la reta estan plens de forats.

7. Aquesta és la setena burrada que escric avui al bloc.

Com que sóc així que "guay" no putejaré a ningú perquè l'anna ja ha putejat a la meitat de la gent que tinc a la llista i em fa mandra buscar gent rara.

I dit i fet, la Carina va deixar aquí l'entrada del bloc.

Antònia

Era un dia com qualsevol altre en aquest món de merda. Amb les seves interminables guerres culpables de tantes morts, amb tota la seva fam, l’horror i la pobresa, amb la riquesa de tan pocs, l’arrogància d’altres i la indiferència per tot l’esmentat de tantíssima gent.

Era un dia, repeteixo, com qualsevol altre.

Ara, com si veiéssim la terra des de l’espai, farem una ràpida aproximació d’aquelles que marejen i ens anirem a situar a un petit poblat de l’est  d’Àfrica. Un d’aquells que surten a les revistes on normalment hi apareixerien bèsties salvatges. Un poble perdut dels que tenen una vida totalment prehistòrica. Allà, hi trobem un ésser terriblement intel·ligent. Us presentaré: Antònia, el lector del meu conte. Lector del meu conte, l’Antònia.

L’Antònia ja feia tretze anys que vivia en aquell poblat. L’havia descobert en una expedició amb un grup d’antropòlegs i s’havia enamorat d’un dels membres d’aquell grup tan fascinant. S’havia divorciat del seu marit, que s’havia quedat a Girona posant-li les banyes amb la veïna soltera, i s’havia instal·lat a la caseta de fusta situada just al costat dels camps que pertanyien al seu nou marit. Ara l’Antònia era molt més que feliç.

Però els anys passen, Antònia, i la gent envelleix.

Ja feia ben bé vuit anys que havia començat a treballar en un projecte que si sortia bé li permetria dominar el temps i passar la resta de l’eternitat amb aquell home que tant estimava.

I avui era el dia. L’Antònia havia acabat aquella màquina. Va reunir la gent del poblat que van quedar fascinats amb aquella creació. Però aquella gent no va entendre la necessitat d’aturar el temps. La mort formava part de la vida, i el temps per a ells era inexistent. Així i tot, ella era molt intel·ligent, i no tenia perquè escoltar tantes tonteries per part d’aquella gent ignorant de la ciència. L’Antònia va activar la màquina i, en un segon, el món es va aturar i l’Antònia ho va perdre tot.

Ai, Antònia, quina mania tenim els humans, que sempre ho volem tot i perdem el cap amb la paraula poder...

En un sol segon, tota la gent que estava a punt de morir no va poder fer-ho. Tots els nens a punt de néixer no van poder respirar per primer cop. Totes les parelles a punt de fer-se el primer petó van deixar de viure amb aquell peculiar pessigolleig a l’estómac. Cada animal a punt de ser devorat es va aturar amb el terror recorrent-li tots els ossos. Totes les armes a punt de ser disparades van deixar de ser ofensives, i totes les cançons que estaven sonant van quedar oblidades.

Quin horror, Antònia. Vas aturar el món. Quants segles fa, ara, que tan sols pots pensar? Pensar eternament en una immensa solitud. Quieta, allà on et vas quedar en un intent de dominar el temps i el món.

Madcon - Beggin'

Oooooh-
Put your loving hand out, baby
I'm beggin

Beggin, beggin you
Put your loving hand out baby
Beggin, beggin you
Put your loving hand out darlin

Ridin high, when I was king
Played it hard and fast, cause I had everything
Walked away, won me then
But easy come and easy go
And it would end

Beggin, beggin you
Put your loving hand out, baby
Beggin, beggin you
Put your loving hand out darlin

I need you, (yeeah) to understand
Tried so hard
To be your man
The kind of man you want in the end
Only then can I begin to live again

An empty shell
I used to be
Shadow of my life
Was hangin over me

A broken man
Without a throne
Won't even stand the devils dance
To win my soul

Beggin, beggin you
Put your loving hand out, baby
Beggin, beggin you
Put your loving hand out darlin

I'm fighting hard
To hold my own
No, I just can't make it
All alone

I'm holdin on
I can't fall back
Now that big brass ring
Is a shade of black

Beggin, beggin you
Put your loving hand out, baby
Beggin, beggin you
Put your loving hand out darlin

Beggin, beggin you
Put your loving hand out, baby
Beggin, beggin you
Put your loving hand out darlin

Beggin, beggin you
Put your loving hand out, baby
Beggin, beggin you
Put your loving hand out darlin

L'adolescència

El que vull dir, és que no per voler ser gran es creix.

La vida ha de seguir el seu curs, i tu has de viure'n cada etapa al màxim, per gaudir de totes aquelles sensacions que van sorgint any rere any.

El pitjor error que es pot cometre és saltar-te l'adolescència, i tota aquella gent que té tendència a voler madurar i a creure's més que els altres són els que la perden massa ràpid.

L'adolescència té les seves parts bones i també les dolentes, però si te les perds, tan les unes com les altres, deixes enrere massa d'hora la infància que, al cap de pocs anys, voldràs recuperar per pura nostàlgia.

El maquillatge impedeix que surtis a les fotos tal i com ets i fa que, en un futur, oblidis com et senties i només recordis el que volies ser i que mai seràs.

el meu món

Visc en una petita casa molt poc acollidora. 

Es troba en mig d'un bosc tenebrós. Un bosc de fulles cremades i branques seques. Un bosc de terra seca i rugosa.

Amb el cel permanentment ennuvolat però sense cap pluja que ens proporcioni aigua.

La llum del sol és totalment inexistent. El dia que passa un raig d'escalfor s'encén la llenya que omple el bosc.

Les hores no passen. Sense rellotges ni comunicació amb algun món que ens digui si avui és avui o demà va ser ja fa dies. Les hores no passen però les nostres vides continuen, i ens fem vells i tenim malalties, però no hi ha ningú que ens ajudi, perquè pels altres no existim.

Casa meva està plena de pols. Escombrem cada dia, però a la nostra regió hi fa molt vent, i la porqueria s'acumula per tot arreu.

Els llits són fets de fusta corcada que ens fa el fuster del poble. Cent vint-i-tres anys, tan sols. Ja fa anys que vam deixar de morir. Però també de reproduir-nos.

No tenim cortines perquè no les necessitem. El sol no ens pot molestar.

I no hi ha aigua, ja que no plou, i tampoc tenim un riu aprop. Però no morim, i no necessitem aigua.

Visc en un poble immortal on la vida sembla horrible, però aquí hi ha pau. El preu a pagar pel repòs i la pau són la solitud i la ignorància.

L'Església, el millor exemple a seguir

-Perdoni'm pare, perquè he pecat...

-Tranquil·la, parla'm de tu.

-...Està bé, perdona'm pare, perquè aquesta nit he pecat...

-Tranquil·la, confia en mi, explica tot això que sé que no et deixa dormir.

-Buf, d'això es tracta, pare, que la darrera nit no he dormit... He fet aquell tipus de coses que no s'han de fer si no s'està casat, pare...

-Pots donar-me'n detalls, tranquil·la, confia en mi, confia en la paraula de Déu.

-És que pare...

-Si prefereixes ensenyar-m'ho ho acceptaré innocentment.

-Mare de Déu! Pare, què està dient?!

-Tranquil·la, petita, resa quatre pare-nostres i quan arribis a casa meva fes cinc tocs a la porta, així sabré que tornes a ser tu. I recorda, Déu m'ha ordenat que ho faci i només nosaltres dos ho podem saber.

-Sí, pare.

18.1.09

Ha estat del tipus de febrades que penses que acabaran amb la teva vida. Amb mal de cap, tot el cos bullint i amb la típica tos que et talla el recorregut de l'oxigen privant que aquest arribi als pulmons. I no pots dormir però tens molta son. Et passes un munt d'hores intentant que el cervell es relaxi i et deixi una estona de pau per descansar, però l'únic que aconsegueixes és pensar en un munt de coses estúpides que no serveixen per res, però no pots evitar pensar en aquest munt de coses perquè no ets amo dels teus pensaments, sinó que la febre et domina per complet. I et sents incompetent.

Pateixes, perquè no vols que la següent nit sigui tan terrible.

river flows in you

Que si em mires i somrius em sento bonica.

Si el que fas és riure't de mi, treu-t'ho del cap, que som felices, jo i la meva vida.

i és que aquell ésser no inspira res més

Quina tia tan pedant!

Tots en silenci, intentant relaxar-nos, però ella no callava. Estúpida.

M'estava començant a posar nerviosa. O potser des que l'havia vist per primer cop ja ho estava.

Comentaris estúpids, sortint d'una boca estúpida mal incrustada a l'estúpida cara d'una noia estúpida.

11.1.08

No m'agrada això que estava escrivint. La tercera part pintava massa lletja. Ja està tot esborrat.

Millor que em dediqui a escriure estupideses, com sempre.

2.

Just quan em començava a adormir va sonar el telèfon. Per sort l'havia deixat al costat de la banyera. Vaig estirar el braç i el vaig agafar. A la pantalla només hi deia "número ocult". Vaig despenjar i em va contestar una veu d'home, molt greu. 

Estúpid, només ell tenia aquell número de mòbil, què collons intentava? Era, clarament, una veu retocada. Com a molt li hauria dit a un amic seu que parlés. Em va dir, amb indirectes, que no vindria. L'excusa era que la veu que em parlava era d'un segrestador, que tenia a qui més m'estimava, i que hauria d'ingressar un munt de diners a una compta bancària, i que no hi posés a la policia pel mig i totes aquestes coses pròpies d'una pel·lícula d'intriga mamada. El principal error era que jo no l'estimava, per això no em pensava preocupar per res. 

Jo mai he estimat a ningú.

El molt cabró no vindria. Cap problema, tenia una llista molt llarga de gent a qui trucar, segur que tots ells estarien disposats a venir corrents a mi. I si cal en trucaria a més d'un, millor per mi. No el necessitava per res.